Carme Massana, pintora: “Sempre m’han considerat massa antiga, massa clàssica per exposar a Venècia”

Quatre decennis de trajectòria en mig centenar d’olis, aquarel·les i gravats que van des del paisatgisme a l’abstracció: això és el que proposa l’estupenda retrospectiva que li consagra l’ala de Govern. Ja era hora.

És raríssim veure-li obra amb figura humana. I aquí n’hi ha tota una secció.
N’havia fet quan estudiava però després, quan el meu fill Albert va tenir l’accident, van passar uns anys que no podia tocar el cos humà. Em va costar molts anys tornar-hi, i raríssimament he tocat el retrat, tot i que aquí n’he portat una mostra. Una cosa és la figura, i l’altra el retrat.

Vostè sempre ha format part de l’equip dels figuratius. 
Un paisatge m’emociona, i mai no és igual, només que canviïs d’enquadrament o de moment del dia, ja són dues teles completament diferents.

L’exposició també inclou un apartat centrat en l’abstracció. Per a molts serà una sorpresa, tot i que alguns dels seus paisatges hi tendeixen.
Durant la pandèmia va ser el moment, i em vaig inspirar en Rothko, un dels meus autors preferits i que, de fet, ja m’havia marcat la línia quan em dedicava a fer murals. 

Rothko!?
De tota la vida. Només et diré que fa 40 anys vaig viatjar expressament a Houston per admirar les pintures de la capella ecumènica que du el seu nom. L’he admirat sempre, especialment en el mural: en l’abstracte et veus obligat a entrar a dintre, en canvi la figuració l’has de mirar de fora.   

Vaja, que per culpa de la Covid es va atrevir amb l’abstracció.
Així és. Estava sola i em vaig decidir a fer el que em sortís, sense cap idea preconcebuda. Vaig pensar: per què no faig sobre tela el que ja feia amb aquarel·la? Dit i fet. Vull veure com reacciona la gent, llavors decidiré si hi torno.

Ara que la cosa gira cap a la figuració, vostè tasta l’abstracció. Per portar la contrària?
Això mai, no m’agrada portar la contrària. Però quan tinc una tela al davant faig el que vull. A casa, amb la família i el negoci sempre he sigut molt estricta. I quan em posava davant d’una tela, em deixava anar. No ho feia ni per vendre, tot i que de seguida que vaig començar a pintar, encara estudiava i ja em van oferir d’exposar a galeries. Amb figuratiu, eh!

Més que la figura li interessa el color. Les taques.
Sempre pinto in situ. Mai a partir d’una fotografia.

Per què?
Perquè faria cromos. I no. La fotografia et limita, et talla la creativitat.

Li han interessat mai les instal·lacions, les performances les accions?
Mai. Tot el que s’ha de desfer, el que és provisional, efímer, ho odio. Quan faig una cosa vull que quedi.

La Biennal: vam fer bé d’anar-hi? Hem de tornar-hi?
Si vol que li digui, mai no hi he anat, i mira que hi he estat unes quantes vegades, a Venècia. A mi sempre m’han considerat que era antiga, que no era artista per exposar a Venècia. Una bona pintora sí que m’ho han reconegut. Però molt clàssica, potser massa i tot. Massa figurativa segurament. 

Li ha sabut greu?
En absolut. Jo sempre he pintat  el que he volgut. He sigut lliure. I això no té preu.

De fet, acaba d’ingressar a la col·lecció d’art del Consell. Als 89 anys.
I mira que hi ha molts artistes que potser no tenen la meva trajectòria. Em cridaven a Madrid i venia una trentena de teles cada vegada. He venut moltíssim, no em puc queixar. Va durar uns anys, des dels 90 fins al 2015, que em vaig apartar per cuidar el meu marit, com quan el meu fill va tenir l’accident. Perquè quan faig una cosa la faig amb tot el cor i amb tot el sentiment.

El Museu Nacional, és urgent?
Ho és. Encara que siguem pocs artistes, i que no n’hi hagi un de renom universal, hem de poder mostrar el que som i el que hem sigut. I cal que comencem a posar fil a l’agulla, sense perdre la perspectiva, no cal començar amb un Gehry.

Mir, Sanvicens o Rothko?
Vinc de l’escola de Sanvicens, i vaig ser deixeble de la seva dona, Teresa Llàcer. Vaig aprendre a pintar no el que veus, sinó el que interpretes. Ell sempre deia: “Per què vols fer un arbre, si no tens ni fusta ni fulles? Tu tens pinzell i pintura. L’arbre t’ha d’ajudar, però no t’ha de molestar ni privar del que vuguis fer”. I si em fa triar, Mir.

Té algun Mir a casa?
Ja m’agradaria. Tinc un Sanvicens, que ja està bé.