Es veia venir: la conclusió dels historiadors i arqueòlegs del ministeri que han participat en l’última campanya del jaciment de la Margineda -que les restes que s’hi venen excavant des del 2007 corresponen a un veïnat medieval, cinc habitatges datats entre els segles XII i XIV, i no a la major fortalesa mai excavada al vessant sud dels Pirineus, com s’havia insinuat els primers temps, o com a mínim, al desaparegut castell de Sant Vicenç- havia de portar cua. I així ha sigut. Susanna Vela i Albert Villaró insisteixen en l’article que avui mateix publiquem a les pàgines d’opinió d’aquest diari en la hipòtesi que van proposar el 2012 en un estudi inèdit, quina llàstima: El castell de Sant Vicenç a la Roureda de la Margineda, domus dels Castellbò-Foix a Andorra.

Ja ho veuen: que les pedres de la Margineda corresponen al segon castell de Sant Vicenç -el primer, segur que ho recorden, s’havia erigit al roc d‘Enclar-, víctima col·lateral del Pariatge del 1288, que ordenava explícitament derruir-lo. S’hi han afegit, a més, l’historiador Xavier Llovera i l’arqueòleg Gerard Remolins, amb la mosca rere l’orella perquè -sospiten- “semblaria que es vol despatxar amb certa urgència la hipòtesi del castell” i “privilegiar”, en canvi, la que sostenen els historiadors del ministeri: “Que ens trobem davant d’un simple veïnat, barri o suburbi”. Convé afegir que aquesta última conclusió no va ser formulada fins que es va disposar dels resultats de la campanya del 2013, la setena, quan es van excavar les torres i murs ciclopis -cinc metres d’alçada i sis de gruix, suposadament- i va resultar que, una vegada buidades del farcit de pedres i lloses, es tractava d’una renglera d’habitacions. A la setena, recordem-ho: sembla per tant exagerat parlar en aquest punt d’“urgència”.

Vela i companyia sostenen, en canvi, que “el fet quer torres i murs continguin estructures no invalida la funció assignada inicialment, la de força o estructura urbana protegida pels mateixos murs dels edificis”, i especulen que “podria ser factible que enun primer estadi aquestes estructures fossin hàbitats, i en una etapa posterior fossin omplertes de pedra per acomplir necessitats defensives”. Però el nus de l’argumentació recau en un argument literal: el Pariatge del 1288 es refereix a una “força, edificació o castell” situat al “puig” de Sant Vicenç; i “puig” -o “podi”, o “pui”- s’ha d’entendre com “un turó de desnivell suau i accessible, com és l’emplaçament del jaciment”. És aquesta “força” o “castell”, continuen, la que el Pariatge ordena que sigui “totalment remogut”.

Panòplia bèl·lica

Més arguments, aquesta vegada més sòlids. Ni que sigui perquè só de pedra: d’una banda, “l’evident torre que s’alça al costat de l’accés sud” i que contradiu la versió diguem-ne oficial -perquè és la del ministeri- que al jaciment no s’hi han localitzat estructures defensives. De l’altra, la “gran quantitat d’armament”, diuen, exhumada al jaciment: notícia sensacional perquè fins ara només havia transcendit, pel que fa a panòplia bèl·lica, una punta de llança, una altra de fletxa i una beina d’espasa. Ara resulta que també hi ha una considerable col·lecció de projectils d’una mena de fona -com els almogàvers!- que, sostenen, “la iconografia medieval representa exclusivament en contextos de setge”. I d’aquí infereixen que “si hi ha provisió de material bèl·lic concebut per combatre un setge, necessàriament ens hauríem de trobar davant d’un recinte fortificat”.

La bateria argumental en suport de la hipòtesi del castell conclou qüestionant la descripció de les restes excavades com una mena de barri depenent de Santa Coloma. I és taxatiu: “No hi ha cap indici de l’existència a Andorra d’aquesta mena d’assentaments secundaris, que a més haurien deixat un rastre a la documentació”. I assenyalen un altre punt feble de la hipòtesi que es tracta d’un poblat: l’existència d’un “gran edifici central” que ells -Vela, Villaró, Llovera i Remolins- aventuren que podria ser “una domus o residència fortificada ocupada pels representants del comte de Foix”. Com veuen, una polèmica històrico-arqueològica tan suculenta com inèdita per aquí dalt en què uns i altres només coincideixen en un punt: que ens trobem davant d’un “veritable joia patrimonial” que hauria de rebre la “màxima atenció de la comunitat científica”. Exactament, per no dir literalment, la mateixa concusió que avançaven al novembre els arqueòlegs del ministeri, que parlaven sense manies d’un jaciment “excepcional”, “l’únic poblat medieval que s’ha conservat a Andorra i zones adjacents”, que permetrà reconstruir gràcies a la gran quantitat d’objectes recuperats “la vida quotidiana entre els segles XII i XIV”, i que està cridat a convertir-se en referència arqueològica en aquesta banda dels Pirineus. Sigui, en fi, castell, força, castrum o humil banlieu, amb aquesta estupenda polèmica al jaciment li ha tocat la loteria. Aprofitem-la.