Sospitosament callat teníem Joan Pieras des que ara fa un mes va tornar a la presidència de l’Associació del Còmic (ARCA). I tant de silenci només podia portar coses bones. Tan bones com que el cartell del saló, que tindrà lloc entre el 8 i el 10 d’abril i que, com és sabut, aquest any bufarà les espelmes del 20è aniversari, no en tenia prou amb una estrella absoluta de la il·lustració espanyola com ho és Enrique Corominas, el portadista oficial de Juego de tronos; joves promeses com Ana Oncina (Croqueta y empanadilla), Mamen Moreu (Resaca) i Oriol Hernández (La piel de oso), consagrats com Mateo Guerrero (Gloria victis) i veterans amb mil batalles al sarró com Justo Jimeno (El Cid) i Daniel Redondo (La marque de la sorcière). Doncs no en feia prou, Pieras, no, així que ha acabat enrolant per a una edició que sembla sortida dels anys de les vaques grasses la il·lustradora valenciana Victoria Francés (1983), la reina del gòtic, que va arrasar en el seu debut al saló, el 2008, i —atenció— el també valencià Daniel Torres (1958).

El pare de Roco Vargas, la criatura amb què el 2003 ja va desfilar pel saló, compareixerà amb les planxes originals de La casa: crónica de una conquista (Norma), un volum monumental en tots els aspectes —mig miler llarg de pàgines, quilo i mig de paper— que ofereix exactament el que augura el títol... i molt, moltíssim més. La casa és una aproximació històrica, sociològica, etnològica i també arquitectònica a l’àmbit més íntim i privat de la humanitat, que és el domèstic, des de la revolució neolítica, que inventa l’agricultura i de rebot, el sedentarisme, i la casa tal com la concebem avui, fins a les utopies sorgides del 68, passant naturalment per Grècia, Roma i l’edat mitjana, la França de la Il·lustració, l’Anglaterra victoriana, l’era dels gratacels i el racionalisme d’entreguerres. Un exercici de virtuosisme amb què Torres, arquitecte de formació, toca tots els gèneres i totes les tècniques de la historieta, des del llapis fins al color —manual i digital—, des de la línia clara de la historieta francobelga fins al còmic a l’americana, des del gravat vuitcentista fins al barroc i el pop art. El que dèiem: un monument que a més recalarà a La Closeta abans fins i tot que al saló de Barcelona i que demostra una vegada més que per a Pieras —que un mes enrere descartava Torres precisament per la competència catalana— no hi ha res d’impossible.

L’altra supernovetat del cartell és Victoria Francés. La mare d’El Corazón de Arlene compareixerà al Museu del Còmic el dia abans de la inauguració oficial del saló amb una retrospectiva que repassa en una trentena llarga d’olis en gran format una obra que beu de fonts tan prometedores com els poetes maleïts —Poe, Baudelaire, Rimbaud, Verlaine—, el cine de Tim Burton, l’estètica de Blade Runner i la música de Marilyn Manson, amb incursions recurrents en el vampirisme, un polsim de neopaganisme i generoses dosis d’erotisme. Tot plegat, signes d’identitat del gòtic del nou mil·lenni que la il·lustradora ha explotat en sèries com Favole, Misty Circus i El lamento del Océano. En la memòria del saló queda la rècula de seguidor(e)s que el 2008 van peregrinar fins a La Closeta en un dels fenòmens fan més pintorescos registrats a La Massana Còmic.

Un fenomen similar és previsible en el cas de Corominas (1969), que fa un parell d’edicions ja va donar la campanada amb els originals d’El retrato de Dorian Gray i que ara hi torna amb l’obra que l’ha convertit en una de les patums de la il·lustració contemporània: les portades de Canción de hielo y fuego, la novel·la-riu de George R. R. Martín que HBO ha convertit en sèrie de culte i èxit planetari. Val a dir que els olis originals s’exposen habitualment a la llibreria Gigamesh de Barcelona, temple del còmic espanyol, i que l’autor castellà il·lustra les portades de Juego de tronos des de la primera traducció al castellà, el 2002, molt abans del boom televisiu.

La 20a edició del saló es completarà, en fi, amb una exposició consagrada als 25 anys de La Cúpula —l’editorial de Makoki, Kiss Comix i El Víbora— i amb el llibre-catàleg amb un qui és qui dels autors que han desfilat per La Closeta des del 2007. Posats a buscar-hi un però, podríem rondinar pel monopoli de la historieta espanyola i l’absència total de noms francobelgues —per no dir ja anglosaxons—. Però si tornen a mirar el cartell, segur que se’ls passen les ganes, ja ho veuran. La cita, tornem-no a dir, del 8 al 10 d’abril. Tic-tac, tic-tac.