És veritat que l’estiu passat ja va obrir: un sol dia i per a una (d’altra banda) estupenda vetllada de música antiga amb la Ritirata. Però el que està fent l’organització de la biennal de land art és tota una altra cosa: en els dos mesos llargs que fa que hi treballen han convertit la primera planta del complex –tres naus– de l’antiga fàbrica de llanes d’Escaldes –pont de la Tosca cap amunt: no té pèrdua– en el més pròxim a una art factory que haurem tingut mai en aquest racó de món: quatre espais i prop de 1.500 metres quadrats que exerciran com a centre operatiu del festival. Alguns dels artistes que hi participaran l’han convertit en taller per acabar d’armar les seves instal·lacions –Dani Torres i Tito Farré preparen una cadira XXL, Mirador cardinal, per al roc del Quer, i Pepe Mesalles, mig centenar de caixes nidificadores, Comunitat aucellenca, que plantarà al Camí dels Drets Humans– i a més acollirà una desena d’obres, des de Toni Cruz –que s’ha endut la grossa i s’ha quedat la nau número 2: la més formidable, amb un ramat de xais sencer, més els pastors que les esquilen: una quarantena de peces en total– fins al ruc d’Eladio de Mora, dEmo, que fa dos anys va servir com a icona de la biennal –sobre el contenidor groc del Prat del Roure, recorden?– i que aquesta edició s’enfilarà al safareig que dona la benvinguda al visitant, probablement l’últim de la seva espècie.

Entre Cruz i dEmo, Èric Rossell, Emma Regada i el col·lectiu Reunió de Papaia, que ha extret la silueta d’un avi –així li’n diuen– repicant el mur del rebedor, entre els artistes del país; i pel que fa als forans, el britànic Bob Budd i el català Eudald Alabau, que el 2015 va ser un dels protagonistes de la Zona Ras. Tot això, a més de projeccions, performances i concerts, passarà com ja s’ha dit a l’antiga fàbrica de llanes, una autèntica sorpresa per a tots aquells que no assistissin al concert de l’any passat, que té respecte a altres edificis industrials –pensem en Sud Radio– l’avantatge enorme d’estar situat en una ubicació relativament cèntrica, a tres minuts d’Artalroc i quatre del Thyssen, i que sobretot, sobretot, l’organització del festival ha demostrat que té unes potencialitats formidables. Tindrem temps de comprovar-ho, perquè arrencarà el 28 d’abril i s’allargarà com estava previst fins al 28 de juliol. Durant tot aquest temps la fàbrica de llanes exercirà com a centre neuràlgic del festival. Diu el comissari de l’invent, Pere Moles, que l’objectiu inicial, quan es van fixar en la fàbrica, era habilitar un espai on programar activitats logísticament poc viables a l’aire lliure. El cas és que després de quasi tres mesos de feina preparatòria –ha calgut renovar tota la instal·lació elèctrica, canviar alguns dels llistons del terra i assegurar les grans bigues del sostre que perillaven– el resultat és espectacular. I el que podria venir, diu: “Nosaltres hi serem tres mesos més, però vist com ha quedat no és difícil imaginar-hi un espai permanent dedicat a l’art contemporani –de creació o d’exposició– com els que hi ha en altres països i que aquí simplement no existeix. No hem tocat més que el necessari perquè fos un espai segur; es tracta precisament de conservar-ne l’essència industrial, el caràcter i l’esperit fabril.”

Pel que fa al programa de la biennal, el ganxo serà sens dubte la silueta monumental de dos nens refugiats –300 metres de llargada– que el català Marc Sellarès traçarà amb tela a la tartera de Carroi; el cartell definitiu –pendent de l’aprovació dels comuns– preveu una quarantena d’instal·lacions que es distribuiran entre el Camí dels Drets Humans, la Zona dels Miradors i, és clar, la Fàbrica de Llanes. I de tot plegat en deixarà constància Isak Férriz en un curtmetratge de creació –glups– que rodarà al llarg de tota la biennal. Mira que promet, tot això, i encara no ha ni començat. Tic-tac, tic-tac.