Les novetats locals acaparen vendes i confirmen l’excel·len salut de la literatura AND
Aviat deixarà de ser notícia però el cert és que, un any més, les novetats locals han fet l’agost per Sant Jordi: les vendes es van concentrar en els autors de casa i, en el que és probablement el millor símptoma del moment dolç que viu la nostra literatura –i de retruc la diguem-ne indústria editorial– van ser molt repartides. No hi va haver un best-seller destacadíssim com l’any passat va ser Andorra i la Guerra Civil, i mitja dotzena de títols es van enfilar als llocs d’honor, sense que ni llibreters i ni editors s’atreveixin a parlar d’un clar guanyador.
Era relativament previsible que Eva Arasa (Cossos estranys), Gabriel Fernàndez (Amunt i avall), Roser Porta (Olor de sofre), Ludmilla Lacueva (Vots de sang) i Quim Valera (L’antic país antic) figuressin a la llista. No han punxat, és clar que no, però han hagut de fer lloc a tapats que s’han acabat colant als primers llocs de la classificació: per exemple, Ivan Armengod (Liderazgo: 19+71) i Melània Vinyals (Les aparences enganyen), Carles Illescas (La guía definitiva del crecimiento personal) i Laura Lladó (Hotel Marchen), o Mariona Bessa (Plomet, un trencalós especial) i Josep Marsal (Com un berenar a Montalarí).
Un palmarès repartidíssim i eclèctic com poques vegades. I amb unes vendes que potser no van arribar al rècord de les dues últimes edicions, però que s’hi van acostar molt. I té mèrit, perquè la meteorologia no va acompanyar gaire en un Sant Jordi no ja fred, sinó glacial. Però no ens posarem ara llepafils. El repte, en fi, és mantenir l’empenta de les nostres lletres, que anava avisant des de la pandèmia. Ara ja no hi ha dubte: ni era casualitat, ni era circumstancial: “Sant Jordi és literàriament gairebé un vedat de l’autor local, que ja ven substancialment més que el de fora. Això no és així la resta de l’any, és cert, però les novetats de casa funcionen especialment bé per aquestes dates”, diu José Antonio Molina (FNAC). A més, hi ha un curiós efecte crida, com més autors del país es publiquen, més en surten, i més es demanen els seus llibres. Per no parlar de la intensíssima campanya de Sant Jordi, que arrenca a principis de març i que aquest any, especialment, ha vist com presentacions i simples firmes es multiplicaven de forma exponencial. Les últimes setmanes no és que no hi hagués cap dia sense línia, és que no hi havia cap dia sense sarau literari. O gairebé, vinga.
El fenomen és general: “El lector busca reconèixer-se en el que llegeix, i en això la literatura de quilòmetre 0 és imbatible”, diu Toni Gibert (La Trenca). I Pamela Méndez (Idees) no pot ser més gràfica: “El client que entra a la llibrera el primer que demana és on està la lleixa de literatura andorrana. O ve directament amb el títol pensat de casa. Sant Jordi és essencialment una festa local”.
Ho sosté també Oliver Vergés (Anem): “La novetat andorrana arrasa”. I això que la cosa, diu, no pintava massa bé al matí, amb una afluència a la plaça del Poble més fluixa que l’any passat –és clar que ahir no era festiu– que es va anar animant cap al tard. Satisfet pel ganxo de Gabriel Fernàndez i de Valera, tots dos previsibles, i sorprès pel tirón de Bessa i de Marsal. Medusa, en fi, s’ho jugava quasi tot aquest Sant Jordi al factor Arasa, que ha tingut la rara habilitat, diu David Gálvez, de concitar un ritme de vendes molt viu i un boca-orella que es deu molt a les bones crítiques rebudes: “A més, ella s’ho ha treballat molt, s’ha multiplicat a les presentacions, i no té mai un no per a la premsa”. La pregunta és si potser caldria haver retardat una mica la publicació de La vall dels andosins (Alan Ward) perquè arribés viu a Sant Jordi.
Editorial Andorra, per acabar, ha explotat l’efecte sofre, un altre títol que ha posat d’acord públic i critica que figurava a totes les quinieles i que va confirmar els pronòstics, però ha abandonat a la seva sort l’altra estupenda novetat del curs, Maleta Paraigua Bolic. No es pot tenir tot.
‘Història d’un piano’, ‘Tor’ i ‘La passadora’, entre els foranis
Val que Sant Jordi s’ha convertit en una qüestió essencialment local. Però els títols forans també han tingut el seu raconet, amb lloc destacat per a Història d’un piano, del televisiu Ramon Gené, Tor, foc encès, l’enèssima seqüela del best-seller de Carles Porta, i La passadora, amb què Laia Perarnau revisita en clau literària l’epopeia dels passadors. Ni rastre de Cor furtiu, però sí d’Un animal salvaje, de Joel Dicker; Confetti, de Jordi Puntí.