¿Cal que una Estació Nacional d’Autobusos es faci així?
¿Cal que estigui construïda sobre el riu?
Home, em diran, a Andorra tenim poc sòl públic. Certament. I em pregunto, ¿de què serveix una llei del sòl? Tenim una llei del sòl discutible i segurament millorable. No obstant això, mitjançant el desenvolupament de plans parcials i de plans especials, l’Administració pot aconseguir, gratuïtament, sòl per a equipaments provinents de cessions urbanístiques. Ho va fer prou bé per aconseguir el solar de la Seu de la Justícia. ¿No ho podríem repetir? ¿A l’altre costat del riu, o en un altre lloc, l’Administració no pot planificar i fer una bona i definitiva Estació Nacional d’Autobusos? Amb un gran aparcament, central de taxis, oficines de turisme, oficines de les agències de viatge i de les empreses de transport, oficines de lloguer de vehicles, taquilles, cafeteria i serveis. En definitiva, crear una Estació Nacional d’Autobusos completa que permeti donar la millor benvinguda als viatgers. És que no tenim diners! em diran. Certament. Però el més econòmic al final surt car. Ara tot s’ha construït perdent riu i perdent vialitat. Pocs carrers que es fan de nou i que poden ajudar a millorar la circulació i els dedicarem als autobusos.
S’ha perdut una oportunitat de crear un punt de trobada, una referència d’una nova centralitat urbana. El riu és l’eix vertebrador del país. Al riu sempre se li ha tingut por, i amb raó, per això s’hi han posat barreres, l’hem encaixonat per dominar-lo. I ara, de mica en mica, un tros aquí i un tros allà, l’estem cobrint. L’estem convertint en una claveguera. Ja fa temps que vam perdre aquell riu bucòlic de muntanya. Però ara també estem perdent el riu urbà, la referència urbana que sempre ha estat present. Viure d’esquena al riu és perdre la identitat de país. Estic segur que un bon arquitecte com el cap de Govern també troba que edificar sobre el riu és una aberració, encara que tot es disfressi dient que construïm un pont amb un edifici. No solament ho deu pensar ell, sinó el 99% dels arquitectes i de la població sensata en general. El Col·legi d’Arquitectes, com sempre, no sap i no contesta. Resulta sorprenent que temes d’aquesta transcendència no es parlin i no es debatin, acceptant que tot es faci amb idees de dibuixos animats.
Sempre amb urgència
Tot i que és una aberració, i que la urgència –paraula màgica similar a la paraula composta “interès nacional”– obligui a fer-ho així sí o sí, sorprèn que tampoc hagin fet un concurs d’idees. En aquest cas, com que edificar sobre el riu no és la millor solució, demanar un concurs d’idees també seria aberrant. Però si s’hagués donat el cas, un concurs d’idees seria la millor eina de participació que permetria proposar la millor solució. Contestarien: és que ja vam fer un concurs de mèrits per fer la urbanització dels carrers i com que els enginyers “ja estan aquí” —una altra paraula composta—doncs els el vam donar a ells. Entre parèntesis diria que no correspon a la seva competència professional. No perquè els enginyers no siguin bons i capaços, sinó perquè l’edificació no és de la seva competència. Una cosa és fer una urbanització i un pont, i una altra és fer l’edificació d’una Estació Nacional d’Autobusos. És que teníem urgència! diran. Mil vegades he sentit aquesta excusa, i sembla la raó preferida de totes les administracions.
Gràcies a la urgència i a la manca de planificació no tenim el solar on construir una Estació Nacional d’Autobusos adequada, i construirem un edifici sobre un pont acceptant l’inacceptable. Al final, algú amb més males idees, dirà que encara queda riu per cobrir! I el dia que el riu baixi ben fort, que algun dia passarà, lamentarem aquestes formes de fer. Deu ser que ens ho mereixerem.
