Acabem de viure un Sant Jordi molt prolífic, pel que fa a la nostra producció literària nacional. Més de vint obres noves! Eva Arasa, Ludmilla Lacueva, Albert Villaró, Gabi Fernàndez, Roser Porta, Ivan Armengod, Lara de Miguel, Melània Vinyals i un servidor, entre molts altres, hem estat una humil però honesta mostra del múscul literari del nostre país. 
Ara cal també que aquest fet es vegi reflectit en els índexs de lectura que, no ens hem d’enganyar, no passen ni de bon tros pel seu millor moment. De retruc, també cal fer sortir la nostra llengua nacional, el català, dels greuges que està patint a casa nostra, pel que fa al seu ús i coneixement, així com per preservar el dret constitucional que tenim de ser-hi atesos. Veig, però, amb optimisme les darreres modificacions legislatives, que haurien d’atenuar aquest problema, en un país que, no ho oblidem, és l’únic del món que té el català com a llengua oficial.
Però tornem a Sant Jordi. Cada any, el 23 d’abril es converteix en el dia gran, tant per a floristes com per a editors. El llibre esdevé un dels dos protagonistes, juntament amb la rosa, perquè la data coincideix amb el dia internacional del llibre, proposat per una efemèride errònia. Hom creia que Cervantes i Shakespeare havien mort en aquesta data, però els estudis posteriors han demostrat que el de El Quixot va morir un 22 d’abril, i l’anglès, el 3 de maig.
La rosa és una festa més nostra, especialment en l’àmbit del Principat de Catalunya i Andorra. L’origen és ben conegut, atès que la llegenda deixa ben clar que Sant Jordi, un cop va matar el drac, va treure una rosa de la sang de la bèstia que, tot seguit va donar a la princesa salvada.
El culte vers aquest Sant és molt popular a l’antiga Corona d’Aragó, potenciada especialment a partir del segle XIII pels comtes-reis del Casal de Barcelona. Però a Andorra i el Pirineu no va ser una devoció estesa, van mantenir l’altre sant guerrer, que com Jordi, tenia la mà trencada per lluitar contra les forces malignes: Sant Miquel. Aquest arcàngel el tenim representat per tot el país, des del romànic de Nagol i Engolasters, fins als nostres dies. 
En realitat crec que es tracta d’una mateixa devoció adaptada als nous corrents ideològics. Si us fixeu, Sant Miquel és representat com un arcàngel armat, amb les seves poderoses ales, matant una serp, que representa el mal. En canvi, Sant Jordi és més humanitzat, vestit com un cavaller que mata, aquest cop, un poderós drac. L’humanisme ja ha triomfat enfront de la mentalitat feudal i teocèntrica anterior, i aquí es veu ben reflectit amb dos canvis, una serp per un drac, i un àngel a qui li han tallat les ales, convertint-lo en una figura totalment humana.
L’art, no ho oblidem, ha estat sempre la reacció social davant dels anhels, canvis, desitjos o imperatius de les societats des de temps immemorials. Art, creences i pensament, han anat sempre lligats de la mà.
Pocs elements patrimonials antics tenim a Andorra relacionats amb Sant Jordi, de fet d’antics en tenim només dos. El més veterà, com m’ha apuntat Robert Lizarte, el trobarem en una campana de Sant Esteve d’Andorra la Vella, de l’any 1558, creada per Joan Boer. L’altre, al retaule major de Sant Cerni de Canillo, on apareix l’única talla del sant al país, anterior al segle XX. 
De contemporànies ja en tenim més, però n’hem de destacar dos, la magnífica escultura de Josep Viladomat que podem gaudir a l’exposició permanent dedicada al nostre gran escultor al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany, i l’altra, més desconeguda i amagada, a la part posterior de la casa Lacruz de la mateixa parròquia, dissenyada pel gran Puig i Cadafalch, arquitecte de molt renom mundial. Aquí hi trobareu un magnífic relleu modernista, on veureu el nostre àngel de les ales tallades, just en el moment en què comença la ferotge lluita contra el drac.