La Caputxeta s’ha menjat el llop. És un esdeveniment inusual dels que atreuen els curiosos: per tant, això és notícia. A més, és el resum d’un dels primers microrelats que trobem a les pàgines de Cossos estranys, debut narratiu d’Eva Arasa Altimira, supervendes d’aquest Sant Jordi que ens ha robat el cor.
Cossos estranys sorprèn, espanta i té un estil literari exquisit. L’humor que s’hi amaga és més aviat amarg, absurd, tremolós, però a la vegada inspirador. Els llops que ens esperen al final del passadís acaben engolits per la tremenda Caputxeta. Les serps que tenen fama de xuclar la llet de les mares primerenques adormides, condemnant els nounats a morir d’inanició, també s’alimenten de paquets de te i d’arengades embolicades. Les dones que no saben dir que no tenen més perill que la mantis religiosa. Els morts reapareixen per tocar els nassos als seus botxins, excepte quan els mateixos assassins els imploren que tornin: aleshores re de re.  Hi ha diversos malsons que tenen impagable valor didàctic. 
Al cap d’unes quantes pàgines assumeixes que no et pots fiar de cap cosa en l’univers que se t’hi encoloma. Tot el que hi trobes és un parany. De res no et val ser dolent perquè la venjança de la pobre víctima t’esgarrifarà. Per l’altra banda, tampoc t’aportarà cap avantatge escollir el trist paper d’una ovella indefensa. No ets res més que una joguina de l’imparable atzar que ja farà que res no surti com esperaves.  Així els relats (els noms dels quals acabo d’esborrar perquè l’espòiler seria massa gros) on en realitat no passa absolutament res de terrible, ens fan la mateixa por que aquells ens els quals esdevé la matança que des del principi s’intuïa. Per molt que pensis que estàs fora de perill, mai no se sap que passarà un cop hagis tancat el llibre. Per molt que corris hi ha ulls brillants sotjant-te al final de l’últim carreró.
Els relats d’Eva Arasa Altimira ens parlen de la mort i del desig, de l’infern i del suïcidi, de l’eternitat i de l’avorriment.  Oi que us agradava que us expliquessin històries de terror a la vora del foc, quan éreu petits? Oi que teníeu algú a la família que sempre coneixia un exemple edificant de com els nens que no feien cas i no es cordaven les sabates es van trepitjar els cordons mentre corrien i van quedar esguerrats? Oi que creieu que existeixen les pastilles que us puguin canviar la vida?  Oi que alguna vegada heu odiat l’ombra que se us agarra als talons? Prepareu-vos per a una lectura que ens farà bona companyia, en la llum o en la foscor. I tal vegada, sobreviurem les aventures en la comoditat de la nostra butaca preferida, sense que ens passi res d’estrany, sense que ens engoleixin els malsons: qui sap, potser els vencerem. Llops, tremoleu, que ve la Caputxeta.