Tinc ressaca post-Sant Jordi, la meva targeta de crèdit està fulminada, exhaurida, quan vaig al caixer em parla, em renya, em diu: “¿Com pot ser? I en llibres!” M’és igual, ha valgut la pena. Faré penitència, m’inscriuré a la Spartan Race, a l’estiu a Encamp, només 21 quilòmetres d’obstacles i patiment, res. Cadascú gasta els diners com vol, o com pot. Diuen que aquest cap de setmana va pujar un microbús amb regidores manresanes de la CUP que volien comprar esponges marines a l’Andorra 2000. No sé si en van trobar.

Ha estat un Sant Jordi molt artístic. Poca novel·la i molt art. Un artesà com Sergi Mas ha editat Aspectes de l’art popular a Andorra fent una campanya a Verkami, com si fos un dissenyador hipster. Bé, de fet, el Verkami l’han fet el seu nét Hèctor i Txema Díaz que, en pocs dies i molta feina, van aconseguir fer possible l’edició.

Un altre dels llibres artístics ha estat L’sketchbook d’Albert Viladés, un títol molt hipster també per aquest esplèndid volum d’aquarel·les de racons de la Seu d’Urgell. Més o menys de la mateixa generació, Arnau Orobitg presenta Distàncies, un llibre de poemes, però també amb alguns dibuixos. Impressionants els llops d’aquest llicenciat en belles arts, en antropologia i pastor, que diu a les entrevistes que no li interessa l’alegria i que prefereix la dispèpsia. Buf!, no serà tant.

Però la revelació artística d’aquest Sant Jordi és Àstrid Janer, una joveníssima il·lustradora que signa Forma amb Hysteriofunk i David Gálvez, un llibre-disc ple de surrealisme. Balenes impressionants.

La meva dosi de novel·la també en té molt, de surrealisme i d’humor de l’absurd: España de mierda. d’Albert Pla. Un cop superades les paraulotes, renecs i l’escatologia una mica infantil que busca l’escàndol immediat, és una novel·la sensible i intel·ligent. Pla és un bufó, un pallasso, un boig, que retrata la societat i la cultura, sobretot la cultura. A partir del viatge d’un músic, parla de l’educació, de la universitat, de la corrupció i de la política, dels mitjans de comunicació, dels museus... La seva primera novel·la és com una de les seves cançons, però estirada i estirada fins a l’infinit (a vegades cansa i atabala), plena d’imatges poètiques, és com un pel·lícula de zombis. I els zombis som nosaltres.

En temps de tanta correcció política, de tant pensament únic, neteja i tonifica el cervell.