Quin any, el 1933! Val que al següent va venir Borís i la va fer grossa, però diguem que tot plegat va començar a fer xup xup l’abril del 1933. Ja saben, amb l’ocupació de la Casa de la Vall per un grup de joves que reclamaven, per començar, la instauració del sufragi universal (masculí, ep), la publicitat de les sessions del Consell General i la modernització de l’administració; les dues vagues generals muntades pels obrers de Fhasa, amb la corresponent mobilització del sometent, i la primera intervenció dels gendarmes de Baulard, que van aterrar per aquí el 18 d’agost i que s’hi van quedar fins al 9 d’octubre, una vegada elegit un Consell nou i més dòcil i restablert aparentment l’ordre. Tot això ens ho havien explicat Antoni Morell (52 dies d’ocupació?) i Arnau González i Vilalta (La cruïlla andorrana de 1933), i semblava per tant que el tema estava dat i beneït.
Doncs ens equivocàvem, perquè Gerhard Lang, historiador i grafòman alemany que ha investigat successivament el pontificat dels bisbes Riu, Laguarda, Benloch i Guitart, l’intent (frustrat) de Friedrich Weilenmann d’establir uns correus andorrans, i la figura proteica del gran Borís Skossyreff, desgranarà demà a la Biblioteca Nacional la tesi central d’Andorra, 1920-1940, nou patracol que busca editor i que aporta una perspectiva absolutament inèdita, per no dir revolucionària, als fets del 1933. Ras i curt: Lang sosté que els síndics de l’època, Roc Pallarès i Agustí Coma, tenien un pla més o menys secret, una -ejem- agenda oculta per prescindir dels Coprínceps i proclamar la república, “seguint un model similar al de la república espanyola”, i que comptava en aquesta aventura pintoresca i més aviat incerta “amb el suport de la majoria del Consell General”.
Ho argumenta a partir de la reinterpretació de la documentació clàssica conservada als arxius departamentals dels Pirineus Orientals, a Perpinyà, i als arxius diplomàtics de Nantes, així com al buidatge de la premsa madrilenya d’aquell any -“Segueix amb molt de detall els fets d’aquells mesos decisius, i Vilalta hi passa per sobre”, diu, amb aportacions personals, com ara el projecte de Constitució redactat pel mateix Weilenmann, inspirat en el model suís i que propugnava una república extremadament progressista -i que el Consell difícilment hauria aprovat, sospita. La feina de sapa estava “molt avançada” del costat de la Mitra: Lang diu que feia temps que el bisbe Guitart havia deixat de ser l’interlocutor del Consell, i que tractava directament amb les autoritats republicanes; del costat francès les coses eren una mica més complicades, però en aquest sentit anava la contumaç negativa a reconèixer l’autoritat de Josep Carbonell, el veguer adjunt, figura inventada el 1932 per vigilar -diu Ludmila Lacueva- al veguer Romeu; la sibilina assumpció de competències que li eren alienes, com ara el comandament de facto del servei de Policia -diu Lang que el Consell va encarregar una partida d’armes a Bilbao davant de la indignació del veguer francès, que era sobre el paper el cap de policia, i que es van fer intents per prescindir de Paul Larrieu, que des del 1932 s’encarregava de la instrucció dels agents locals- i la reforma de la llei electoral perquè poguessin votar tots els homes majors de 25 anys.
Pallarès, l'oportunista
Aquesta, de fet, era una de les reivindicacions dels amotinats del 5 d’abril -ells, en realitat, pretenien abaixar l’edat del vot fins als 21 anys, i atenció, no volien partir peres amb els Coprínceps- que Pallarès va assumir de forma oportunista. I aquest, “oportunista”, és l’adjectiu que, diu, millor li escau al síndic, “que només buscava la seva supervivència política i que, en certa manera, em recorda a Artur Mas”: “Tres dies després de l’ocupació de Casa de la Vall es convoca una assemblea magna en què, rere un ordre del dia farcit de minúcies administratives, s’hi endevina la decidida voluntat de prescindir dels Coprínceps”. Quan el tribunal de Corts els destitueix en bloc, síndic i Consell ignoren la sentència i continuen en el càrrec, fan seves les reivindicacions dels revolucionaris d’abril, i el 27 de juliol demanen als comuns que es pronunciïn sobre la ruptura institucional: uns, com la capital, s’hi oposen; altres, com Canillo, hi estan a favor, i uns tercers no diuen res. “El cas és que el 29 de juliol s’imposa el criteri dels consellers destituïts, que per a molts equival a una declaració d’independència respecte dels Coprínceps”.
En aquest context, l’arribada de Baulard resulta providencial, tot i que fer entrar en raó al Consell rebel és només un dels seus objectius. De les eleccions d’agost en surt un nou Consell, amb Pere Torres com síndic general: “No era l’opció preferida pels Coprínceps, que volien que sortís Cairat, però tampoc era tan rebec com Pallarès”. Un home, aquest, que el que volia per sobre de tot era “perpetuar-se en el poder” i que per això "va abraçar la causa de la “independència”: “De fet, pretenia que el càrrec de síndic fos vitalici, i que els consellers s’escollissin per lesgislatures de 12 anys, segons un projecte inèdit que he localitzat a l'almanac Gotha”. Lang especula que d’haver plantejat obertament les pretensions sobiranistes, el poble -que havia vist de molts mals ulls la destitució del Consell- no l’hauria seguit “perquè hauria sigut un suïcidi”, i conclou que “si els francesos no haguessin intervingut, hauria guanyat la llista independentista. En la meva opinió, tot això va estar a punt, molt a punt de passar”. Sensacional, ¿oi? Doncs demà a la Nacional, més.
La biografia de Borís, per Sant Jordi
Fa dos anys que el té al calaix. I sem bla que ara sí que toca: serà a Anem Editors i a temps per Sant Jordi. Parlem de Borís von Skossyreff, rei dels andorrans, agent dels alemanys, on Lang repassa la fabulosa peripècia del Príncep Sobirà i Defensor de la Fe a partir de documents inèdits exhumats dels arxius soviètics: el paper com a intèrpret del 6è exèrcit panzer durant la II Guerra Mundial, l’estada al gulag, el retorn a Boppard (Alemanya), el segon matrimoni i la mort en una residència d’avis, el 1989. I tot això, negre sobre banc. Ja era hora.
