Doncs ha arribat l’hora de la veritat: vint programadors internacionals de productores com el Terrat i Vània, la fira de teatre al carrer de Tàrrega, Literarum, la Xatxa Alcover, el festival Naitres, l’auditori de Sabadell, l’antic teatre de Barcelona, El Canal de Salt i els Ajuntaments de Morella i Argentona, per no allargar-ho, assisteixen des d’ahir i fins dissabte a la segona edició de l’Andorra Crea. Sí, home, la fira que el ministeri es va treure feliçment de la màniga fa dos anys precisament per fomentar la creació en totes les disciplines escèniques i erigir-se’n en aparador. Portar si cal de l’orella els programadors, gestors i distribuïdors estrangers perquè coneguin el que es cou ara i aquí i trencar el tradicional sostre de vidre del sector, que és creuar la frontera Runer avall. Internacionalitzar-se.

Perquè se’n facin una idea: a la primera edició de l’Andorra Crea, fa dos anys, hi van assistir quatre programadors. Quatre. I els resultats van ser més aviat magres: algun bolo a l’Escènic Arts de Canillo, algun altre al Festac de Sant Julià i l’últim a Sant Julià. Res més. I això que a l’estrena es van programar una trentena d’espectacles. Aquesta vegada la selecció ha sigut molt més rigorosa –només divuit propostes han passat el tall– i la meitat són rigoroses estrenes. A més, s’ha avançat a la primavera –el relatiu fracàs de la primera edició es va atribuir al calendari, perquè es va programar a la tardor– i s’ha duplicat el pressupost: de 127.000 a 235.000 euros, que aporten ministeri i els comuns, perquè ja saben que una de les gràcies de l’Andorra Crea és la descentralització.

Aquestes són les condicions òptimes que uns i altres han teixit perquè els nostres creadors només hagin de pujar a l’escenari i demostrar si estan o no a l’altura dels creadors de baix. Què en poden esperar? Contactes? Sinergies? Bolos? Contractes en ferm? La millor manera de saber-ho és demanar-ho a alguns dels programadors que desfilaran aquests dies per l’Andorra Crea, en aquest autobús que els posa l’organització perquè es pugui desplaçar d’un escenari a un altre, d’una parròquia a una altra i fer-se’n un tip de veure espectacles.

Josep Miquel Galván, que hi assisteix en representació de la Xarxa Alcover, ho té clar: “A tots els territoris ens trobem que els creadors tenen aquesta mateixa sensació que Barcelona xucla tota l’atenció i que a fora ho desconeixen tot sobre ells. Fins i tot en una ciutat com Girona. Per això estem aquí, per revertir aquesta situació. La Xarxa Alcover, en concret, elabora cada any un catàleg que s’ofereix a programadors de tots els territoris de parla catalana, i els grups andorrans no hi són rars”. En aquesta línia, Teresa García, de l’Ajuntament de Tàrrega, és essencialment optimista: “Com a programadors, venim disposats a deixar-nos sorprendre, i l’esperança és trobar espectacles de qualitat que puguem contractar”.

Així que arriba l’hora de la veritat: el circuit interior és necessari, i es pot potenciar molt més, només cal prendre nota del que va fer la capital a l’última temporada de tardor, íntegrament consagrat a propostes amb ADN andosí. Però la internacionalització és el primer i imprescindible pas per a una progressiva professionalització. Aquesta és la convicció i l’esperança de ministeri i comuns. Veurem si les nostres companyies estan a l’altura del que exigeixen els programadors veïns, on el factor local, la quota de casa, juga un paper testimonial. Però Andorra Crea no és només per a ells. També és per als teatreros de casa. Entre avui i demà encara són a temps d’assistir a un bon grapat d’espectacles: Munus, de Lluís Casahuga; Plasticida, d’Emma Regada; Venus in furs, de Clàudia Riera; Els meus refugis, de Naiara Escabias; El circ de les joguines, de DanDream; Pensar el paisatge, de Rosa Mujal; Jardí interior, de Mireia Tarrés, Nua, Credere, Engrunes seques i Next to y skin.

Tractat d’ornitomància recreativa per a tiktokers i altres desvagats de l’Any de la Serp

Vostès dirantque el que vam veure ahir a la sala d’exposicions del Govern i que respon al títol de Xant de Cabrota és un recital de poesia en què un Arnau (Orobitg) exercia de mestre de cerimònies i l’altre, Obiols, l’acompanyava a la percussió. No els diré que no, que el arte es largo y además no importa. Però a un servidor li va semblar assistir a un ritual atàvic, en què els xamans havien convocat la tribu al voltant de la foguera, i grans i petits ens havíem de posar a ballar una dansa ritual. La llàstima és que no estàvem al dolmen del Cubil sinó al Parc Central, un dijous al migdia i sense la reglamentària dosi d’estramoni, però si tancaves els ulls i et concentraves en els mantres en forma de versos que anava desgranant Orobitg tampoc no era tan difícil. Si ho sent Jordi Casamajor s’ho endú a un dels seus petròglifs de l’any de la picor per deixar-hi anar un conjur ibèric. En acabar, el meu amic Jerome deia: “Crec que no hauré entès ni la meitat dels versos”. És que tampoc calia. Jo diria que no en vaig entendre cap. Per mi, com si deia “Jai guru dei va, ooom” o una cosa així i ho anava repetint tota l’estona. L’efecte (hipnòtic) d’aquells mantres vagament melòdics no es dirigeix a la raó sinó a una pulsió atàvica i preracional. I amb el tambor de fons –quan Obiols va fregar la pell amb una pinya, una pinya!, ja va ser el súmmum– la cosa va directa al cervell reptilià. En fi, que Xant de cabrota és la personal interpretació que l’autor, pastor d’ofici, recordin, fa del cant dels tudons i de les òlibes, dels enganyapastors i del picot verd, de merles i coloms, trencalossos, gralles i cabrotes, que és una altra manera de dir-los a gamarussos i bagaleus. Deien els vells àugurs que si un mal dia se’ns apareixia una cabrota érem pell, nosaltres o algú de casa: la parca buscava clients. En això consisteix l’ornitomància,  saber vagament esotèric i avui oblidat (excepte per a Orobitg) que permet (?) llegir el futur a partir del vol de les aus. Jo no sé si funciona. Ahir no vaig veure el futur en les paraules de l’Arnau. Però toca tecles que ni sabíem que existien.
Jai guru dei va, ooom.