La cita és diumenge a la casa de colònies. Hi estan convidats els milers de nens, monis i famílies que hi han desfilat des del 1982.

Tot va començar per culpa d’un accident. Un nen del Pas de la Casa que s’estava tot el dia sol perquè els seus pares treballaven va provocar involuntàriament un petit foc al pis. La cosa no va passar de l’ensurt, però va servir per cridar l’atenció sobre una situació que, recorda mossèn Ramon, era general i molt inquietant: “Eren molts els pares que no tenien amb qui deixar els nens mentre eren a la feina. Algú se n’havia d’ocupar, i vam fer el pas endavant”. Era l’estiu del 1975. Els campaments del Consell General, que havia dirigit Pere Canturri i en què el mateix mossèn Ramon s’havia enrolat des que el 1966 va aterrar al Principat, es van aparcar el 1970 i els cinc anys següents no hi va haver alternativa.

La solució va ser habilitar un cau rudimentari a la rectoria de Canillo. Va ser el casal de Sant Serni, que va obrir el 1976 amb una quarantena de places, recorda mossèn Ramon. Els més petits dormien al casal, i a partir de segon any, en tendes de campanya al prat de Sant Joan. De seguida es va quedar petit, és clar, i també precari, i va començar a voltar-li la idea d’aixecar una casa de colònies amb tots els ets i uts en aquest mateix terreny, cedit pel bisbat. No tot van ser flors i violes, diu, la unanimitat que avui concita AINA  va venir després. Es va topar amb certa incomprensió i va haver de batallar molt per reunir els 48 milions de pessetes –al final van ser 60– en què es va pressupostar el projecte. 

Però se’n va sortir, sospita que amb l’ajuda a l’ombra de la Mare de Déu de Meritxell. El Consell General hi va aportar un 15%, els comuns van pagar la teulada, els bancs, els fonaments, i empreses i particulars també van ser cridats a participar-hi amb una fórmula imaginativa: “No volia diners, els demanava que qui volgués col·laborar pagués una cadira, una taula, un moble. També es podia sufragar un metre quadrat de l’obra, per 43.000 pessetes, o un pam quadrat, 1.720. La Batllia, per exemple, va comprar els 96 matalassos que necessitàvem per començar, i Fhasa –encara es deia així– el gasoil”. 

La primera pedra la van posar el 3 de setembre del 1979. I la inauguració de la primera fase d’AINA es va fer esperar fins al 19 de juny del 1982, diumenge farà 40 anys. De moment, només amb la casa i el camp d’esports. Amb els anys s’hi van anar afegint les bordes (1984), la borda del Bob (1989), Sant Bernat (1990), la Granja (1991), el parc infantil 2007), l’hort de la gavernera (2011) i el taller de Sant Galderic (2012): “Van estrenar la casa un centenar de nens i una vintena de monitors, avui n’hi desfilen cada estiu  cap a 250, entre uns i altres”. I des del primer moment, amb l’ADN d’AINA. “Fer país, que vol dir trepitjar-lo, fomentar la germanor en un moment en què hi havia moltes rivalitats entre parròquies, entre sistemes educatius...; estimular l’autonomia dels nens; cultivar l’esport, especialment el senderisme i, a l’hivern, l’esquí de fons. I tot plegat, amanit amb els valors del respecte i l’esperit de servei, despertant a la vegada l’espiritualitat del nen”. 

No està tot fet, ni molt menys. Mossèn Ramon somia ara a fer realitat un nou miracle: construir un altre alberg, aquest a les Basses de Mereig, concebut especialment per als nens i joves que pateixen malalties mentals. “El que necessiten és conviure, compartir, jugar, cantar, sortir d’excursió, no que algú que no coneixen i a qui no posen ni rostre els atengui per telèfon”. Ja es veurà, perquè de nou s’ha topat mossèn Ramon amb un escepticisme ambiental que pel que es veu és marca de la casa.

Potser sí, però jo de vostès apostaria que se’n tornarà a sortir. Pensin que per AINA hi han desfilat des del 1976 prop de 25.000 nens i un miler llarg de monitors. Tots ells, i les famílies naturalment, estan convocats a la festa del 40è aniversari que tindrà lloc diumenge: al matí a Meritxell, missa per als monis. A la tarda, xocolatada per a tothom a la casa de colònies. Pensin que el nen del Pas no només va sobreviure, ell mateix va ser nen a AINA, i les seves filles van seguir la tradició familiar i en van ser monis. És o no tot plegat un miracle?