Confirmades les sospites: l’estructura descoberta el 2018 i gairebé per accident a la zona del Cubil, gràcies a unes fotografies per satèl·lit que delataven l’existència d’una estructura circular de grans dimensions sortida a la mà de l’home, és un dolmen. O ho va ser, és clar, quan es va construir, cap al 2200 abans de la nostra era segons la datació per carboni 14. Un dolmen: és a dir, una cambra funerària recoberta pel túmul reglamentari i probablement amb el perímetre coronat per un pintoresc cromlec de pedres. El primer que es descobreix en terra andosina. I no serà l’últim, augura l’arqueòleg català Josep Font, al capdavant d’aquesta aventura des del primer moment.

Al descobriment fortuït del 2018 –l’objectiu principal era aleshores l’excavació de la Ruta dels orris que Encamp impulsa des del 2014– s’hi va afegir un sondeig l’any següent que va permetre datar l’estructura, i aquest setembre, per fi, ha arrencat l’excavació en extensió del jaciment. Aquesta campanya s’allargarà fins a la setmana que ve i es concentrarà a delimitar, descobrir i documentar el túmul. L’any que ve s’excavarà la cambra funerària. Així que haurem de tenir una mica més de paciència per resoldre els dubtes més fascinants que envolten el dolmen: hi ha restes humanes? Va ser un enterrament col·lectiu, com acostumen a ser aquesta mena de monuments megalítics, o d’un so l’ús, com tampoc és inusual? Hi ha restes materials associades, potser l’aixovar dels protoandosins que hi van ser inhumats?

El que de moment sabem és que es tracta d’una estructura única al nostre país, similar en canvi a les que s’han documentat a les comarques veïnes de l’Alt Urgell i el Pallars, però amb un grapat de singularitats: la primera, l’alçada. El túmul es troba a 2.300 metres, i aquest fet és precisament el que ha permès que ens arribés gairebé sencer. Ensorrat, sí, no sabem quan, però sencer. Mirin les grans pedres del centre del jaciment: la verda és una gran llosa que fa més de dos metres de longitud i que probablement tapava la cambra funerària; les delimitades amb color taronja, els ortostats, és a dir, els murs de la caixa sepulcral. Les dimensions són també considerables, diu Font: 13,5 metres de diàmetre, que es tradueixen un túmul de 45 metres quadrats de superfície. Una altra incògnita: el dolmen, es va ensorrar per causes naturals, o va ser l’home, potser en algun intent d’espoli?

Precisament, el més fascinant del que n’hem pogut saber fins ara és que hi va haver un intent d’espoli que va deixar una clapa pelada, sense pedres, a la part nord de l’estructura. El 2019 s’hi van practicar unes prospeccions i les anàlisis del carboni 14 van donar una datació cap al 1000 abans de Crist: “Quan excavem la cambra sabrem probablement si la van arribar a espoliar, i si van ser ells els culpables que el dolmen col·lapsés”.

No menys fascinant és la sospitosa capa estratigràfica que va aparèixer gràcies a microsondejos practicats també el 2019, que clarament no correspon al dolmen i que s’estén a 50 metres de distància: les restes d’un assentament humà anterior i tot al megàlit, que s’ha pogut datar, atenció, entre el 2700 i el 2600 abans de Crist. Això significa, conclou Font, que els nostres rebesavis ja pul·lulaven per la zona del Cubil –recordin, a 2.300 metres d’alçada– a finals del Neolític, que el van utilitzar com a assentament ramader, segur, i probablement com a espai sagrat per enterrar-hi els difunts. La pregunta òbvia és: i després, què? Font es mostra prudent i difereix el veredicte als resultats de la campanya del 2025, però no dissimula l’entusiasme: “El que tocarà és amb tota probabilitat reconstruir la cambra funerària, fer-la visitable i integrar el jaciment dintre de la Ruta dels orris. Recorda que al d’Emportona hem trobat ceràmica i sílex del 3000 abans de Crist i al final tot forma part de l’economia pastoril d’alta muntanya que s’ha practicat des de la prehistòria”. No els han entrat ganes de pujar al Cubil?