Ho sostenen els autors de la ‘Cronologia de Jacint Verdaguer’, que presenten demà a Folgueroles. Una obra monumental, amb més de 800 pàgines i 6.700 entrades que segueix dia a dia la vida del poeta. Li seguirà l’any que ve una també exhaustiva 'Bibliografia', i completaran així el cicle verdaguerià iniciat amb ‘Entre l’infern i la glòria’.

De què serveix, aquesta 'Cronologia' monumental?
Així com la Bibliografia era una necessitat, la Cronologia es mou entre la utilitat i el luxe. Utilitat perquè és una obra de consulta, per fer recerques, trobar i connectar dades, dates i personatges, per resseguir els itineraris de Verdaguer. I luxe perquè no existeix un treball remotament similar sobre cap altre escriptor català. Ni en coneixem sobre cap altre de no català. Per això n’hem hagut de crear el model. Segurament, si la Cronologia no existís ningú no la trobaria a faltar. Nosaltres sí que la vam trobar a faltar, i per això l’hem fet.

Comprovem com ‘funciona’ l’artefacte: què va fer mossèn Cinto un 11 de maig, un dia com avui? 
Hem documentat disset 11 de maig en la vida de Verdaguer. Llegeixo l’apuntació del 1893: “Barcelona. Dina amb el bisbe Moragdes, Claudi López  [marquès de Comillas] i el capolièr del felibritge, Fèlis Gras, a la residència del marquès i allà mateix, en conversa privada, el prelat li exigeix que vagi una temporada a Vic a descansar. Escriurà a En defensa pròpia: ‘Males postres tingui! Se’m digué que jo treballava massa, que em convenia reposar un xic, lluny del confessionari, de l’hospital i dels pobres i malalts que em marejaven’”.

M’ho tradueix?
És un dia decisiu en la seva vida perquè és quan el fan fora del Palau Moja, cal marquès.

Alguna cosa hauria fet.
S’havia rebel·lat contra les ordres del bisbe. D’entrada li havia dit que ni practiqués ni participés en exorcismes. I el van acusar de ser massa generós amb les almoines que repartia entre els pobres que s’amuntegaven a les portes del palau, a Portaferrissa. Amb els diners del marquès, s’entén. Va caure en desgràcia i se’l van treure de sobre. L’envien a Vic i ell obeeix. 

Han eliminat algun episodi escabrós que fes ombra a la reputació de tot un Poeta Nacional?
Hi hem posat tot el que sabem, agradi o no. I tot està degudament documentat, com quan una dona, mare soltera, l’havia acusat de fer cerimònies dubtoses des del punt de vista de l’ortodòxia catòlica. El bisbe la va creure i ell li va etzibar: “Vos cregueu a les prostitutes [la dona que l’havia acusat, segons ell] que jo creuré a la Mare de Déu”. Al bisbe! No tenia pèls a la llengua.

Consta alguna història romàntica?
L’únic que sabem és un exabrupte del seu amic íntim (fins aleshores) Jaume Collell, que l’acusa exactament d’haver “tastat carn”. Però això és la paraula de Collell quan ja havien partit peres i prou, perquè no està documentat enlloc.

Podent presentar el llibre per Sant Jordi, qualsevol el presenta un 12 de maig!
No és un capritx. És l’obertura de la Festa Verdaguer, que comença demà i s’allarga fins a l’11 de juny, casualment amb una nova presentació del llibre, però aquesta vegada davant de la tomba de Verdaguer, on cada any se celebra una cerimònia en memòria de mossèn Cinto. Per si us ho podeu organitzar, és a la Via Sant Joan, Agrupació 9, número 13 del cementiri de Montjuïc.

He fet càlculs: Verdaguer va viure 57 anys, que són 20.805 dies sense comptar anys de traspàs. Al llibre només hi ha 6.679 apuntacions o entrades. Què passa amb els altres 14.126 dies que no hi figuren?
La Cronologia comença el 17 de maig del 1845, el dia del naixement de mossèn Cinto. Sabem molt poc dels primers anys, la seva vida pública comença el 1865, quan guanya els Jocs Florals, i a partir d’aquí sí que el tenim molt ben documentat. Tingues en compte també que algunes apuntacions no corresponen a un sol dia, sinó a tot un episodi un viatge, per exemple.

Quines són les fonts de la ‘Cronologia’?
L’epistolari és fonamental, unes 2.000 cartes recollides en onze volums. S’hi veu el grau de confiança que tenia amb l’interlocutor, en quina llengua s’escrivien... L’hemeroteca de l’Instituto Cervantes és una autèntica mina, i l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA), també.

L’exemplar dels ‘Idil·lis i cants místics’ que li va regalar a Josep de Riba el 1883 el va firmar com a Jacinto. En què quedem?
A l’època hi havia Jacintos, com Antonios i Manolos pronunciat a la catalana. I ell firmava així, Jacinto. D’aquí, mossèn Cinto, que és intraduïble. Dir-li Jacint és cosa moderna, però és com li hem de dir.

A l’índex onomàstic ressenyen prop de 1.600 personatges, i queda clar que va tenir una especial habilitat a fer-se amb les grans figures del seu temps.
Tot era fruit de les relacions del marquès de Comillas, que era “la primera bossa d’Espanya”, segons el mateix Verdaguer: quan els reis visitaven Barcelona s’hostatjaven al Palau Moja.

Com té la fortuna d’intimar amb Antonio López?
Resulta que va patir una anèmia cerebral i el doctor Letamendi, el de la plaça, li va recomanar repòs: banys de mar, fumar –porros inclosos!–, i si era possible que s’enrolés en un  buc. I a través d’un amic seu aconsegueix una plaça de capellà  en un vaixell de la companyia Transatlàntica, propietat del marquès.

Què opinaria de la defenestració del monument al marquès de Comillas de Via Laietana, per esclavista?
En certa ocasió que es trobava a Guanabacoa, a l’Havana, va llegir al diari un anunci de venda d’“animals”, i entre cavalls i altres bèsties oferien una jove negra per fregar, i nens també negres per jugar amb els fills de la casa. Ell s’ho va mirar i què fa? Calla, no diu res, cap comentari. No consta que mai aixequés la veu ni la ploma per criticar o qüestionar el tràfic d’esclaus, que estava prohibit a la Península des del 1833 però no a Cuba en data tan tardana com els anys 70 del XIX.

Decebuts?
[Valls] Crec que era Cela que deia una cosa així: “El periodista ha de saber per a qui treballa”. Podríem afegir que ell sabia perfectament per a qui treballava, Antonio López, que efectivament era un negrer. Verdaguer era molt legalista i el tràfic era legal a Cuba. Per tant... 
[Carol] En la meva opinió, i permet que discrepi. Penso que el Verdaguer civil podia optar pel silenci, però mossèn Cinto no, ell tenia l’obligació moral d’oposar-s’hi, de rebel·lar-se. 

Entre la ‘Cronologia’ i la ‘Bibliografia’, queda alguna cosa per dir, de Verdaguer?
Només cal anar a l’índex onomàstic per comprovar que es va relacionar amb moltíssima gent principal de l’època, polítics, empresaris, escriptors i personatges com l’arxiduc Lluís Salvador... De tot. Vam tenir la temptació d’afegir breus biografies, dues línies de cadascun, però la cosa se n’anava de mare. Era inabastable i queda per fer aquesta mena de diccionari d’amics i coneguts de mossèn Cinto.

25 d’agost del 1883: Verdaguer arriba a Andorra. Donen per fet que va entrar per Creussans. Debat tancat?
Confiem en les conclusions de dos especialistes en la matèria com són Pere Canturri i Jordi Pasques. I el mateix opina Bernat Gasull, la principal autoritat en els viatges pirinencs de mossèn Cinto.

Per quin Verdaguer comencem, els profans?
[Carol] No hi ha cap obligació d’entrar en mossèn Cinto, pots viure perfectament sense haver-lo llegit. No cal que tots llegim el mateix. Però si vols fer-ho, en la meva opinió convé començar per les poesietes religioses, d’estampa, com les que em recitava el meu pare abans d’anar a dormir. Són les que entraven al poble, les que cantaven els cors de Clavé, les que va musicar el mestre Candi.
[Valls] Doncs en la meva opinió són també les pitjors, perquè mossèn Cinto també va escriure molta cosa d’encàrrec, infumable. Per mi, la millor porta és la prosa de viatges, moderníssima, començant pel Dietari d’un pelegrí a Terra Santa. I atenció: a les facultats de periodisme s’explica que l’inventor del periodisme modern –portar el conflicte social o personal a la premsa– va ser Zola amb J’accuse, publicat al diari L’Aurore, el 1898. Verdaguer ho havia fet tres anys abans amb En defensa pròpia, una sèrie de 26 articles publicats a La Publicidad el 1895. És un al·legat escandalós, que diu el nom del porc a tots els seus coetanis. Si tens un esperit una mica rebel comença per aquí, mai per L’Atlàntida.

Al Top 5 de la literatura catalana, Verdaguer el posarien al costat... de qui?
[Valls] Porcel, Salvat-Papasseit, Ausiàs March i el Perucho de les Històries naturals, 
[Carol] Llull, indiscutible, Joanot Martorell, Maragall i Estellés.