Guillem Ramon de Josa fou tot un cavaller medieval. Era senyor del castell de Josa, construït a finals del segle XI als límits orientals del comtat d’Urgell per defendre’s dels homes del comte cerdà establerts al castell de Gósol. També era senyor dels castells d’Ossera, Sisquer i l’Espluga de la Vansa, i també del de Fórnols, construït pel seu pare de manera il·legal, sense permís del seu senyor, segons un delicte que, per sort per als fornolesos, ja fa anys que deu haver prescrit. Era un senyor de gran prestigi a la zona. Pertanyia a una de les famílies nobles més antigues de les terres altes del comtat d’Urgell, habitualment aliada dels comtes de Foix i enfrontada amb l’Església d’Urgell per problemes de límits amb el terme de Tuixent. A més, cap a 1300 era, segurament, un dels nobles més veterans de la zona, amb els seus prop de vuitanta anys.
Vincles amb el catarisme
El pare de Guillem Ramon, el també noble Ramon III de Josa, havia mort poc abans de 1250. Va morir en pecat, des del punt de vista de l’Església catòlica, per les seves estretes relacions amb l’heretgia dels càtars que, havent creuat el Pirineu provinents d’Occitània, reposaven al seu castell de la solana de la serra del Cadí per recuperar forces abans de continuar cap al sud. No és que el noble Ramon fos un gran entès en qüestions teològiques, però com molts dels fidels cristians que van conèixer els càtars, considerava que la seva aposta per la pobresa voluntària i la seva vida gairebé ascètica els situava molt més pròxims a la santedat que als clergues i prelats de l’Església catòlica. A banda, com a tants altres nobles pirinencs i occitans, la seva denúncia activa de la corrupció i de l’escassa qualitat moral dels prelats catòlics ja li anava prou bé per qüestionar la legitimitat dels bisbes i els canonges de la catedral d’Urgell, amb qui tenia diversos contenciosos oberts des dels temps del seu avi. En base a aquestes simpaties pels càtars, el Tribunal de la Santa Inquisició, reunit en presència del rei Jaume el Conqueridor l’11 de gener de 1258 al convent de Santa Caterina de Barcelona –on actualment s’erigeix el mercat de mateix nom amb la virolada coberta de la Benedetta Tagliabue–, va condemnar Ramon de Josa a títol pòstum i va ordenar l’exhumació i l’expulsió de les seves restes del cementiri dels fidels, en una acció que de ben segur devia causar una profunda impressió en l’ànim de la seva vídua i del seu fill Guillem Ramon, tot i que, al contrari que el pare, van obtenir el perdó per les seves relacions anteriors amb l’heretgia.
Recentment ha estat localitzat el testament de Guillem Ramon de Josa a l’Arxiu Ducal de Medinaceli, a Sevilla. Els ducs de Medinaceli són descendents dels vescomtes de Cardona que, a finals del segle XIII eren senyors dels castells d’Alinyà, Cambrils, Perles i Forn, gestionats pel senyor de Josa en qualitat de vassall. Segurament per aquest motiu ha aparegut el testament en una ubicació tan meridional i insospitada. Es tracta d’un testament redactat l’any 1299 i modificat l’any 1302, arran de la mort del comte Roger Bernat III de Foix, un dels marmessors testamentaris, a qui Guillem Ramon no sobreviuria gaire temps. El testament del senyor de Josa presenta informacions molt interessants que ens permeten conèixer la distribució dels seus dominis –que arribaven fins a Oliana–, alguns dels seus càrrecs i responsabilitats, com el fet d’haver estat el primer veguer d’Andorra del comte de Foix després dels Pariatges, i quines eren les seves possessions materials, d’acord amb un text que ben aviat publicarem, conjuntament amb l’amic Xavier Mateu, a la revista Interpontes, de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell.
Vulnerable a les excavadores
Com era habitual en aquest tipus de documents, Guillem Ramon de Josa recollí per escrit l’indret on volia ser enterrat, i l’indret escollit fou el cementiri del convent de Sant Domènec de la Seu d’Urgell, sempre que morís més a prop d’aquesta ciutat que de Cervera. I no volia ser enterrat de qualsevol manera, sinó amb hàbit de frare dominic, l’orde dels responsables del Tribunal de la Santa Inquisició, que eren els responsables de la condemna pòstuma del seu pare. Tot i que enlloc no figura el motiu d’aquesta curiosa tria, no podem evitar veure-hi una mena de garantia per a la posteritat: qui gosaria exhumar les despulles mortals de ningú i espargir-les fora del cementiri dels fidels com si fossin les d’un gos, si quan obrien la tomba es trobaven el difunt vestit amb l’hàbit dels frares de sant Domènec? Segurament això és el que ideà Guillem Ramon de Josa per evitar que, temps a venir, algun inquisidor il·luminat recordés antigues relacions amb els càtars i se li acudís condemnar-lo de la mateixa manera que al seu pare.
Malauradament, poc es pensà Guillem Ramon de Josa que en un futur llunyà, cap a 1990, la seva tomba seria rebentada d’una manera implacable per les excavadores que obrien les primeres rases per construir uns blocs d’habitatges i l’actual estació d’autobusos de la Seu d’Urgell, edificats sobre l’antic cementiri dels dominics del segle XIII, ni tampoc que els seus ossos acabarien probablement al pantà d’Oliana, junt amb la runa i les restes molts altres difunts enterrats al mateix cementiri, sense que l’hàbit de frare no pogués protegir-lo, en aquest cas, de la febrada constructiva de la Seu preolímpica.
