Després d’una vida dedicada a reparar cors (literalment: metge intensivista, es va especialitzar en la implantació de marcapassos), Manuel Valdés dedica els anys post laborals a estudiar el batec de la història. El de la seva família, tan barrejat amb la peripècia de la història, i el resultat l’ha plasmat en Redención (De Guaján a Barcelona, una larga travesía, resa el subtítol), novel·la amb què debuta i que demà presentarà a la sala de plens de l’Ajuntament d’Arsèguel. A les sis de la tarda. Per què a Arsèguel precisament? Doncs perquè ho fa de la mà de la llibreria La Puça, que també s’acaba d’instal·lar en la petita població alturgellenca per començar a bategar de nou, fora d’Andorra. 
 Tornant als Valdés; o millor dit, als Puig; o millor dit, als Prats, que és el nom triat per a la ficció, el relat de Redención és el de la vida de dos militars republicans, germans, però amb personalitats i trajectòria vital contraposades. En la vida real eren l’avi i el tiet-avi de l’autor. 
Aquest últim era José Puig, una personalitat en els temps de la República, com ho testimonien els funerals amb què li van retre homenatge l’agost del 1936: va morir lluitant al Alto del León, situat a la Serra de Guadarrama i que va ser presa per les tropes franquistes a penes iniciada la guerra, el 22 de juliol. Del comiat multitudinari, la família Valdés en conserva nombrosos retalls de la premsa del moment, que donen fe del relleu del personatge. 
José Puig havia deixat la vida defensant la República i qui s’havia alçat contra la legalitat vigent havia estat company d’armes. Amb Francisco Franco (Paquito, s’hi referia el nostre protagonista) havien coincidit a la dècada precedent durant la guerra d’Àfrica. Un dels testimonis visuals, la fotografia  que mostra els dos comandants de la Legión presenciant des d’un niu de metralladores com avançaven les tropes que comandaven a la conca del riu Uad-lau. 
A casa dels Valdés, com en tantes altres famílies, durant els anys de la dictadura es cuidaven molt de fer gala de l’existència d’un heroi republicà entre ells. Eren els anys del silenci i el temor. Així que poca cosa s’ha transmès de manera oral sobre la seva vida. El que l’autor i els germans han aconseguit lligar ha estat possible gràcies a la troballa de paperam i recerca per arxius i hemeroteques. Però una cosa que havia transcendit, que era conegut per casa, és que entre els dos militars, el futur heroi i el funest dictador, mai no hi havia hagut cap simpatia personal. “Amb Paquito no van ser amics”, adverteix Valdés. 
Aquesta és, amb tot, només una de les múltiples peripècies històriques en què es veuran involucrats els dos protagonistes de Redención. La novel·la s’articula a partir de la relació, no exempta de conflictes, que va existir entre tots dos. Desaparegut José, al seu germà li quedaria una vida llarga. També militar, un dia decidiria penjar l’uniforme de l’exèrcit i vestir-se el de carrabiner. Entre els destins que recorreria hi va haver la Seu d’Urgell. Això de viure en territoris de frontera i aprofitar-ne les peculiaritats per fer negocis no menys peculiars, sembla que era cert hàbit, deixa caure l’escriptor. 
Però el relat s’estén molt en el temps, des dels anys en què el declinant imperi espanyol es perdia definitivament, obligat a abandonar les últimes colònies, a finals del segle XIX. L’arc històric és real, com ho és la singladura vital dels protagonistes, però la mà (la imaginació) del novel·lista també hi ha treballat i al relat, realitat i ficció no se superen l’una a l’altra, es complementen.