Es va endur el premi al millor guió a l’últim Ull Nu amb ‘Frialdad’, un curt que revisa l’obra de Jordi Gigó i reivindica la figura de Rosa Mari Sorribes com a pionera del nostre audiovisual. Diu que és l’hora de recuperar els tres llargs del tàndem (‘La perversa caricia de Satán’, ‘Porno Girls’ i ‘El espectro de Justine’).

Fa cinc anys que li segueix el rastre al tàndem Gigó&Sorribes. D’on li ve aquest interès?
Per a mi eren dos desconeguts, sospito que com ho són encara per a la majoria. Vaig començar un projecte d’investigació que consistia a comprovar si hi havia hagut dones cineastes a Andorra. No en vaig trobar res de res, excepte un article on es parlava de l’obra de Gigó i també de Rosa Mari Sorribes. Em va semblar de justícia reivindicar la figura d’ella, que apareix sempre a l’ombra o directament no apareix als crèdits de les pel·lícules de Gigó.

Quin era el seu paper al tàndem?
Feia de tot, especialment a El espectro de Justine, on exerceix com a productora i també com a guionista. En alguna altra arriba fins a tot a fer d’actriu. Per tant, cal ressituar-la al seu lloc entre els pioners del cine andorrà.

Què té ‘El espectro de Justine’ que la faci especial?
Quan m’hi vaig interessar semblava que estava perduda. Només en vaig localitzar una primera versió en VHS. Recuperar pel·lícules perdudes o oblidades permet revisar-les amb ulls contemporanis i extreure’n noves lectures. Per exemple, des d’una perspectiva feminista.

I això és el que explora a Frialdad?
Pretenia rescatar de l’oblit un títol rodat quasi íntegrament a Andorra i que forma part de la història de la nostra cinematografia. És també una manera d’activar el procés de restauració de la pel·lícula, en què estic embarcada des de fa un lustre. Crear és important, però també ho és mirar enrere per saber d’on venim, que no som els primers que fem cine a Andorra. 

Com ho concreta, això, al curt?
La meva idea era generar un diàleg entre passat i present, a través d’algunes de les localitzacions de El espectro de Justine que hem revisitat 40 anys després. Les pel·lícules oblidades o perdudes com aquesta són una mena de fantasma que intenta dir-nos alguna cosa del passat.

L’objectiu final, és restaurar la pel·lícula original per tal de proposar-ne un muntatge nou?
Només es coneixia aquesta primera versió en VHS, a més molt deteriorada. Posteriorment en vaig localitzar una còpia en 35 mil·límetres a la Filmoteca de Catalunya. Caldria destinar recursos per digitalitzar-la, és el material original, la qualitat és altíssima i s’ha conservat en molt bon estat. 

Gigó va rodar tres llargs, dos documentals i mig centenar de pel·lícules eròtiques en Súper 8 per a la italiana Fox Films. Quina valoració hem de fer de la seva obra?
Era un home amb idees potser molt avançades del que podia ser el cine a Andorra, però no va tenir l’espai ni el suport per poder-les tirar endavant. Potser era massa d’hora. El espectro de Justine tenia un bon pressupost per a l’època i es va acabar quedant al calaix. Em sembla particularment interessant des del punt de vista del muntatge i permet una lectura feminista com he pogut confirmar parlant-ne amb la Rosa Mari [Sorribes]: l’única  manera de tenir dues protagonistes femenines en una sola pel·lícula era que fossin les dolentes. Si no, impossible. 

I de ‘El espectro de Justine’?
Més enllà del caràcter pioner de Gigó i que es rodés quasi íntegrament a Andorra, té el plus que al darrere, com a productora i guionista, hi ha la seva dona, a qui mai fins ara s’havia reconegut com a cineasta. Sense guió no hi ha pel·lícula. Recordar-ho és un acte de justícia.

Idealment, amb tot aquest material, què en faria?
A l’Arxiu només hi ha còpia del documental sobre Ordino. Els llargs es conserven a Madrid i a Barcelona. Caldria aprofitar aquest xup-xup per digitalitzar-los i obtenir-ne còpia. No perquè m’interessa a mi i perquè ajudaria el meu projecte, sinó perquè estem parlant de la primera coproducció andorrana. Per això mereix que les institucions s’hi interessin, que parlin amb la Filmoteca de Catalunya i digitalitzar-la per donar-la a conèixer.

Quina és la sortida del curt, més enllà del circuit festivaler?
És un gènere que sobreviu al marge del gran públic. Hi ha festivals que no distingeixen entre curt i llarg, i segons com pot ser un gènere més difícil, perquè t’exigeix sintetitzar una idea en menys de trenta minuts, que no és evident. Una opció podria ser projectar-la abans de les sessions del Cineclub i dels cines Illa. Em sembla una forma interessantíssima. Un curt sempre és més difícil de digerir, per falta de costum més que una altra cosa. Entitats com el cineclub ajuden a anar educant el paladar del públic.

És possible viure del cine, per a algú com vostè?
És molt difícil, per això calen més ajudes. Pensa que una pel·lícula, sigui un llarg o un curt, no és només posar-te a rodar. Hi ha una preproducció, un projecte, un guió, una feinada prèvia que requereix temps i recursos. Amb això vull dir que els ajuts a la producció estan molt bé, però que no són suficients.