És sabut que Pau Casals, a banda de músic eminent i universal, va ser un grafòman contumaç, que rebia multituds ingents de cartes i que intentava respondre-les totes. Se n’han conservat milers, començant per les 78 que es va creuar amb Andreu Claret i que van aparèixer per sorpresa entre els seus papers quan va traspassar, el 2005. Aquell material va donar peu al volum Pau Casals i Andreu Claret: correspondència a l’exili, i va ser el primer pas d’un llarg i fructífer camí empès per Anna Mora i Anna Dalmau que culmina ara amb Querido Maestro: correspondencia de Pau Casals (1893-1973), en edició exquisida com és marca de la casa d’Acantilado. Exquisida i també voluminosa, perquè el patracol frega les 700 pàgines. Mora i Dalmau s’han capbussat en l’oceà de missives que rebia i enviava el violoncel·lista català i n’han seleccionat exactament 401, des de la primeríssima que s’ha conservat, i que li escriu el 1893 el comte De Morphy a un Casals de 17 anys que encara exerceix d’estudiant a Madrid, fins a l’última, que Casals envia al doctor Trueta el 1973 i des de Jerusalem: tenia 96 anys i moriria mesos després. Entremig, es carteja amb músics (Enric Granados, Manuel de Falla, Béla Bartók, Gabriel Fauré, Yehudi Menuhin, Mstislav Rostropóvitx) i polítics (Companys, Tarradellas, Cambó, Kennedy, Truman), i naturalment també hi tenen un racó Andreu Claret i Josep Fontbernat. El llibre ja està a la venda, i com es poden imaginar, això no quedarà aquí. En tornarem a parlar. I aviat.