Només cal llegir-ne el títol, Memoria acerca de la soberanía que corresponde a la nación española en el valle de Andorra como parte integrante de la provincia de Cataluña. Més clar, l’aigua. Com a mínim, per a l’autor, el ciudadano Antonio Valls (la Seu, 1777-1822), capitán retirado de infantería condecorado con la cruz del primer ejército, que el va publicar el 1820 a la impremta barcelonina de Juan Dorca. L’honor de ser la primera obra impresa que toca els afers andosins empal·lideix davant la clara (i infausta) intenció que batega sota la prosa desbordada del ciudadano Valls, i que per si quedaven dubtes explica amb pèls i senyals al primer paràgraf de l’opuscle: “Un zelo el más ardiente y puro por la gloria y bien de esta heroica nación en general [Espanya, naturalment] y de Cataluña en particular me engolfó en la engorrosa averiguación de la existencia, origen y circunstancias de veinte pueblos, sus parroquias y más de 50 sufragnáneas que circunscritas a la natural demarcación de Cataluña se llaman país libre, se dice sustraído o separado del territorio español y cree no pertenecer á ninguno de los dos reinos, ni al de España en que se haya situado ni al de Francia con que linda”. No és extraordinari?
El més sorprenent de tot és que el pamflet va anar escalant per la laberíntica i tortuosa administració del recentment nascut estat liberal espanyol fins a arribar al secretari del Despacho de la Hacienda Nacional, que el març del 1821 el va elevar a la Comisión de Política. D’aquí devien sortir les ordres per la mena d’ultimàtum en forma de carta que el jefe político de Catalunya, Antonio Remón Zarco del Valle, envia el juliol del 1821 als síndics Bonaventura Riba i Joan Moles. Els exigia, més que demanava, explicacions sobre “el verdadero estado y riqueza de ese País”, els advertia que no ometessin “una relación circunstanciada del sistema de Aduanas que con ese País [Andorra] tiene establecido el Gobierno francés [...] así como sobre la població, agricultura, industria y comercio de sus habitantes”, i tot això, atenció, per dil·lucidar “la soberanía que corresponda a la Nación [espanyola!] en el Valle de Andorra”.
Qui era aquest audaç personatge, i com va acabar aquest escabrós assumpte? Doncs això és exactament el que explica Albert Villaró a El capità Valls i l’Andorra justament alarmada, la primera de les cinc ponències del número 196 dels Plecs d’Història Local (L’Avenç), que es presenta demà al Rosaleda. Riba i Moles no s’enganyen sobre les intencions del govern espanyol: “Jamás se habían persuadido los síndicos de estos Valles que de este modo se les oficiaría por un gobiero al que no estaban sujetos. Porque, ¿o se ha resuelto ya por la gran nación española mirar a este territorio como parte suya, o no? ¿Por qué a los síndicos se les pide por una autoridad parcial de su gobierno un informe y unas noticias en los términos mismos que pudiera hacerlo de cualquier subalterno de los de su distrito?”
Tenien la mosca rere l’orella, i amb raó. Per això es dona un mes i mig per contestar i per això engeguen el que Villaró defineix com una “ofensiva diplomàtica sense precedents” que es concreta en una comissió que és enviada a França per informar de la situació el prefecte i el veguer, i en què s’acaba involucrant el ministre d’Exteriors i l’ambaixador de França a Madrid: “Calia convèncer el govern espanyol que qualsevol pretensió sobre Andorra toparia amb la ferma determinació del govern francès de preservar la seva quota de senyoria sobre les valls”.
Com va acabar el sainet? Per a nosaltres, de la millor forma possible; per al pobre Antonio Valls, de la pitjor. Recordi el lector que som als anys 1820, en ple trienni liberal. Valls, home de biografia portentosa que Villaró ha exhumat, es va alinear des del principi amb la causa liberal. Amb la mala fortuna que quan les milícies absolutistes de Joan Romagosa i d’Antonio Marañón, el Trapense, entren el 21 de juny del 1822 a la Seu –l’endemà proclamen la Junta Superior Provisional de Catalunya i el 15 d’agost, la Regència d’Urgell– el ciudadano Valls és detingut i passat per les armes: va ser el 27 de juliol al castell de Ciutat. La Regència va caure el 15 de novembre però ell ja no ho va poder veure, i la seva Memoria va caure en l’oblit. Però no ens enganyem: “La doctrina Valls va suposar, probablement per primer cop una amenaça real per a la supervivència d’Andorra com a entitat política”, conclou Villaró. Que en pau descansis, Antonio, hi podríem afegir nosaltres.
Cinc articles per explicar com vam salvar la sobirania davant les ingerències de dalt i de baix
A banda del suculent article que Albert Villaró consagra a Antonio Valls, que es veu que no tenia altre pito que tocar que enredar amb la nostra sobirania, el número 196 dels Plecs d’Història Local inclou altres quatre ponències que, en paraules del coordinador de la revista, l’historiador Pau Chica, intenten respondre a tres preguntes bàsiques: com un petit país pirinenc va passar de poc més de 4.500 habitants entre el 1800 i el 1940 a superar-ne els 80.000 actualment? Com van afectar les guerres veïnes a les Valls? Com es passa d’una economia primària a una potent estructura comercial i turística? I sobretot, quin és el secret per haver mantingut la independència malgrat les ingerències provinents del nord i del sud?
La resposta la donen el mateix Chica (Mig segle de transformacions: Andorra entre els anys 1900 i 1945); Oliver Vergés (La crisi de l’Andorra tradicional i la Nova Reforma del 1866); Eva García Lluelles i Maria Jesús Lluelles (La segona meitat del segle XX andorrà, un període de transició), i Yvan Lara (Un nou estat a la recerca d’un nou model).
