Diu que el bisbe era un tirà que tenia terroritzats els pobres andosins. Però era el bisbe, tu, i qualsevol li bufava la mitra. No va ser fins que la Dama Blanca s’ho va agafar com una qüestió personal que el problema no es va resoldre. Expeditivament, per cert: el va convertir en llop, i una vegada encarnat en símbol els nostres rebesavis van perdre la por reverencial que els inspirava la porpra episcopal i van pelar la pobra bèstia, que probablement passava per allí i no en tenia cap culpa. El va pelar el síndic, que també va acabar malament. Moraleja: quan un recorre a la violència s’acaba convertint ell mateix en un tirà.

Calia aquest breu excurs perquè sense la referència llegendària difícilment s’entendrà La Dama Blanca, el curtmetratge dirigit per David Haro i Gerard Navalón que es va estrenar el 8 de març a la Setmana de Cine de Medina del Campo, que es projectarà a finals d’abril entre nosaltres i que ja ha lligat un altre festival, el de Piélagos, amb sis nominacions: direcció, producció, art, fotografia, muntatge i so. No és mala collita i veurem si els auguris es confirmen en l’entrega dels premis, el 17 de maig.

En fi, que som al 1942, quan encara cueja la Guerra Civil espanyola. L’entradeta ens posa en context: “Per les Valls d’Andorra hi corren soldats i maquis. La població està espantada pels robatoris i les múltiples violacions. Els habitants busquen ajuda en la Dama Blanca. Quan comencen a aparèixer soldats morts al bosc i es duen a terme els primers avortaments, el nou bisbe envia el Vicari a investigar”. El punt de partida és prometedor... si passem per alt dos detalls històrics, però ja saben que estem parlant de ficció, no d’un documental: el primer, que la gran preocupació del moment –som al 1942, recordin– no eren els maquis sinó la pressió dels alemanys, que s’acabaven d’instal·lar al Pas i campaven amb relativa llibertat per aquí baix, recordin només l’episodi del Palanques; l’altre, que enlloc consta que a la postguerra es produís una epidèmia de violacons a les Valls Neutres, menys encara que la provoquessin els soldats, cal pensar que espanyols, que tampoc consta que es despleguessin a Andorra.

Però no ens posarem ara llepafils. Tornem-ho a dir, estem parlant de ficció, què menys que prendre’s unes quantes llicències poètiques. I té cert mèrit que en una pel·lícula que transcorre en plena Guerra Mundial no hi aparegui cap referència ni als passadors ni als refugiats del nazisme. El nus de la trama és senzill: la germana de Tomàs, el mossèn d’Auvinyà, és una de les víctimes de l’onada de violacions. Però al Vicari, el dolent de la funció –interpretat pel català Jordi Sánchez i de llarg el millor de la pel·lícula– sembla més preocupat a perseguir i castigar les dones que avorten, acusades falsament d’adúlteres, i la remeiera que les ajuda, que no a trobar els culpables dels crims.

Més enllà de la coherència del guió –no queda gaire clar qui usurpa el lloc de la Dama Blanca i exerceix de venjador(a) de les dones violades– els directors aconsegueixen transmetre l’ambient claustrofòbic i endogàmic d’una societat que estava a punt de catapultar-se cap a la modernitat però que encara vivia atrapada en la religió, els atavismes i el respecte reverencial a l’autoritat, i si no a la misèria, sí a l’extrema duresa de la vida a l’alta muntanya.

S’entén que a Piélagos s’hagin prodigat les nominacions en apartats tècnics i no és difícil augurar que la direcció d’art i el so són seriosos candidats a tocar tou. La mena d’aute de fe inicial, amb els veïns d’Auvinyà reunits a la plaça per assistir al càstig de la víctima de torn –ser marcada a foc– té ecos de The Wicker Man i El cuento de la criada, i cal destacar els esforços dels intèrprets, no sempre culminats amb èxit, de parlar amb un mínim accent nord-occidental. El missatge final, que no revelarem perquè no hem vingut aquí a fer espòilers, sembla una mica agafat pels pèls però bufa en la direcció de l’aire del temps. Tot hi suma.

La Dama Blanca és, en fi, un drama rural i naturalista amb deriva terrorífica (però no gaire) que per època, vocació i gènere emparenta directament amb Wolves, Le Blizzard i El fred que crema. De fet, el drama amb rerefons bèl·lic i tocs fantàstics constitueix ja i perd dret propi el nostre subgènere per excel·lència. Els 29 minuts de la pel·lícula –més mig que curtmetratge– saben a poc, l’espectador es queda amb les ganes de saber més d’aquell microcosmos, també del destí del bon (?) Tomàs –correcte Marc Ribera–, i ni producció ni vestuari ni art grinyolen en cap moment. Tinc la convicció que La Dama Blanca és d’aquestes pel·lícules que resisteixen (i que milloren amb) un segon visionat. És molt més del que diríem de la majoria de títols que avui arriben a les sales de cine o a les plataformes de streaming.

I no s’hi amoïnin: l’estrena, a finals d’abril. Una mica més de paciència i prou.