Fins no fa gaire el discurs oficial sostenia que la romanització havia sigut entre nosaltres gairebé testimonial. No s’arribava a afirmar que Roma havia passat de llarg, però gairebé. I l’argument definitiu eren les escasses restes d’època romana que ens han arribat. Això va començar a canviar als anys 90, amb les excavacions arqueològiques al roc d’Enclar i a l’església de Sant Marc i Santa Maria d’Encamp, i posteriorment al jaciment lauredià de Camp Vermell.
A Enclar s’hi van exhumar les restes d’un trull per fermentar vi i la base d’una premsa de raïm, signe inequívoc d’un assentament i d’una explotació vitivinícola. Estem parlant del segle III de la nostra era, quan escuràvem els últims anys de la pax romana. Al segle següent, amb la crisi de l’imperi, es devia fortificar el roc i d’aquí els vestigis d’una torre quadrada que s’hi han excavat. A Sant Marc i Santa Maria, probablement la més desconeguda de les nostres esglésies, s’hi han conservat també les restes d’una cupae o tomba d’origen romà, datable també al segle IV, que es conserva enterrada a la zona del presbiteri i que és parcialment visible al mur exterior del temple. A Camp Vermell, de la seva banda, s’hi va documentar una tomba –inclòs l’esquelet– i vestigis d’un altre assentament, també del segle III. Més cap aquí, l’excavació sistemàtica a la vall del Madriu va permetre localitzar restes de forns de pega d’època inequívocament romana, mentre que a Encenrera es van exhumar dos forns per treballar metalls preciosos datats entre els segles III i IV.
Tots aquests vestigis permeten l’historiador Quim Valera sostenir amb arguments més que sòlids que la romanització va ser molt més que superficial. L’arqueologia demostra que no es van limitar a controlar les vies de comunicació –la cèlebre Strata Ceretana, que connectava l’antiga Ilerda (Lleida) amb Iulia Lybica (Llívia) al llarg del curs del Segre– sinó que van explotar més o menys intensivament els recursos. Per concretar, els interessava la fusta, la pega, el vi, els metalls preciosos i, és clar, els embotits, el no menys cèlebre pernil ceretà. Valera ho té clar: si les excavacions dels últims trenta anys han permès documentar de forma fefaent una presència romana que fins ara es considerava estrictament testimonial, una campanya sistemàtica permetria molt probablement completar el mapa romà d’Andorra. La pregunta és òbvia: per on començar?
Tot això és el que l’historiador plantejarà a La romanització d’Andorra, la primera de les quatre conferències del cicle Les tardes del relat, dimarts al Rosaleda –les altres quatre seran El patrimoni andorrà a l’exili, a càrrec d’Alba Pampalona (29 d’abril), L’electrificació d’Andorra (Lluís Obiols, 20 de maig), i L’Andorra de la II Guerra Mundial (Roser Porta i Pau Chica, 24 de maig). I pensin que si algú en sap alguna cosa, dels romans a cals andosins, és l’autor de L’antic país antic, la guia més completa i exhaustiva sobre l’Andorra romana. Cal excavar molt més al fons de la vall, diu Valera. Sí, però on? Als entorns de Santa Coloma, al de Santa Eulàlia, on ja es van exhumar fragments de ceràmica romana, i al Barri d’Escaldes: “Amb l’afició que tenien els romans a les aigües termals, és molt difícil pensar que no coneguessin les nostres. A la zona de l’aiguabarreig del Madriu i el Valira no s’hi ha excavat mai”. També caldria reprendre, diu, les excavacions al roc d’Enclar, no tant perquè pensi que s’hi poden exhumar més vestigis com per posar en valor les que ja s’hi van documentar als anys 90 i que immediatament després es van inhumar de nou. A Camp Vermell ja no hi ha res a fer: tot el que hi havia es va extreure i a sobre del jaciment s’hi va construir. “Però s’ha demostrat que si se li dona continuïtat, la recerca arqueològica aporta respostes, perquè queden encara molts forats a la nostra història”.
Com el de la llengua que parlaven aquells andosins, el bascoide que segons alguns –Coromines, assenyaladament– es va parlar entre nosaltres fins al segle X, com prova la toponímia, en paral·lel al protocatalà i que potser explica, aventura, que precisament aquí es trobi la frontera entre el català nord-oriental i el nord-occidental.
No és fascinant? Doncs els detalls, dimarts al Rosaleda amb Quim Valera, probablement el més romà dels nostres divulgadors. Només li falta la toga.
Ave, Quim!
