Què té el quartet, que és la formació de corda no sé si dir-li canònica, però gairebé?
En primer lloc, el repertori. Des del segle XVIII tots els grans compositors de la música occidental han escrit per a quartet, des de Haydn, Mozart, Beethoven, Schubert i Brahms fins als contemporanis. A banda d’això, dintre del grup  som quatre veus independents, al final ets solista dins d’un grup, encara que sembli contradictori. Es pot arribar a un nivell d’interpretació molt més personal que en una orquestra simfònica.

No imagino un estudiant del conservatori dient: “Jo vull fer un quartet”. 
Depèn. Amb el meu germà vam estudiar a l’Esmuc de Barcelona i vam tenir la sort de trobar-hi el Quartet Casals, referents de la música de cambra a Europa. És cert que la sortida més clara és una orquestra o la docència. Els grups de cambra són molt atractius però és un camí difícil, has de ser individualment molt sòlid i la part humana també compta, som un grup petit, convivim moltes hores i no sempre són flors i violes, tot i que nosaltres –toquem fusta– portem ja onze anys.

Vivim una edat d’or del quartet. Com s’ho fan per tenir una veu pròpia? 
El repte és traslladar una visió personal de l’obra, que soni diferent quan la toquem nosaltres que quan la toca el Quartet Casals o el Quartet Gerhard. Hi ha molt espai per a la interpretació, per a la visió que tu tens de la partitura. Personalment, que cada cop hi hagi més quartets de cambra em sembla un signe de bona salut musical. 

Quan un estudia té íntimament el somni de convertir-se en solista. En una formació, ni que sigui un quartet, t’acabes diluint en el grup.
Cadascú té un rol. Has de ser molt camaleònic, tenir clar quan jugues el paper d’acompanyament, quan dus la melodia... I no oblidar que som intèrprets i que qui mana és el compositor i la partitura. Al final, la part més solista que tens dins del grup és aquesta veu que ningú més fa, el que passa és que aquesta veu hi ha vegades que és més harmònica i altres, més melòdica. Cal ser flexible per trobar el timbre i la textura de cada moment.

Toquen instruments construïts pel mateix lutier. Per què?
Hi va haver un moment que vam participar en molts concursos internacionals, alguns ens van anar bé i altres no tant, i certs jurats ens van fer la reflexió que necessitàvem millors instruments. A Catalunya i a Espanya estem a la cua d’Europa. Pensa que a països com Alemanya o Àustria tenen bancs d’instruments d’altíssima qualitat que un intèrpret per si sol no es podria permetre. Però el banc te’l cedeix. Se’ns va obrir la possibilitat de col·laborar amb David Bagué, a ell també li feia especial gràcia que tota una formació toqués els seus instruments, i s’hi va implicar tant que al final més que un quartet, som un quintet, comptant-lo a ell.

Es nota?
Com que els instruments els ha construït la mateixa persona, tenen el mateix timbre, el mateix concepte. Per a nosaltres ha sigut més fàcil trobar un so personal, una veu pròpia, el so és molt més homogeni, ens ha facilitat enormement aquesta unitat sonora que tot quartet busca. No dic que sigui impossible aconseguir-ho amb instruments de lutiers diferents, però a nosaltres ens ha ajudat molt.

L’objectiu, és que el quartet acabi sonant com un sol instrument?
Depèn de la peça. Si toquéssim un coral de Bach, molt homofònic, l’ideal seria que tots sonéssim gairebé igual, però hi ha moments que la partitura exigeix que el primer violí vagi per un costat i el segon per l’altre. Dijous toquem una obra contemporània de Valenzuela i si l’escoltes a cegues hi ha moments que no saps quin instrument està fent què: el cel·lo, que és el més greu, està tocant més agut que el violí, la viola fa uns timbres que no saps d’on venen. Ens agrada tocar com més estils millor, des del classicisme, romanticisme i modernisme fins a l’actualitat. Ens agrada aquesta sensació de buscar el llenguatge més adequat a cada estil.

Brahms, sobretot: surt a tots els seus discos i el tocaran també dijous.
Ens ha acompanyat des dels inicis. En el seu moment va ser molt revolucionari i ens agrada aquesta idea que en el fons tota música va ser contemporània en la seva època. Al mateix temps, la màgia de la música és que necessita d’un present per concretar-se. Dijous en tocarem una obra que té més de dos segles però en realitat fins que no la interpretarem no existirà. El repte és imaginar com devia ser rebuda en el context en què es va crear i posar-nos també en la pell de Brahms. 

Què els motiva més, estrenar una obra contemporània o tocar per enèsima vegada una peça de Brahms?
Per al futur de la música clàssica és més necessari que es toquin obres actuals que no seguir perpetuant les del passat. No estic dient que no s’hagi de fer. En realitat, a mi Brahms m’encanta i és important donar-li una visió actual, però si deixem de banda les noves idees i els nous compositors estem frenant l’evolució de la música.

És un peatge que s’ha de pagar: potser els vindria més de gust tocar tot un programa contemporani però que no sigui dit...
Als nostres discos sempre hi posem un quartet de Brahms, un altre d’un compositor del classicisme i un tercer de contemporani. És un debat interessant que hem tingut amb molts compositors, que ens envien obres perquè sabem que toquem peces contemporànies. Resulta que el que els agrada de nosaltres és que també toquem música del passat, que no ens hem especialitzat només en la contemporània.  Quan treballes Brahms, Debussy o Bach ens fixem una articulació, treballem l’afinació, busquem la relació entre els compassos. La veritat és que a la música contemporània això no s’acostuma a fer i els compositors valoren molt aquest rigor, que toquem música contemporània amb els estàndards de la música clàssica.