L’escriptor navarrès Miguel Izu i la portuguesa Ana Cristina Leonardo consagren sengles novel·les a Skossyreff.

Un parell de mesos enrere era Gerhard Lang qui ens amenitzava l’estiu amb el retorn de Borís Skossyreff a Rey de los andorranos, agente de los alemanes, la primera biogràfia amb voluntat acadèmica de l’aventurer lituà. Semblava que amb això ja quedava tot dit sobre el nostre bon i efímer Príncep Sobirà i Defensor de la Fe, especialment pel que fa a la peripècia posterior a l’assonada andorrana i el seu pas primer per la Werhrmacht i el front de l’Est, a la II Guerra Mundial, i després pel gulag soviètic, el retorn més o menys triomfal i els seus intents per aixecar una llegenda tan fake com la nostra, però ara a compte del seu suposat i decisiu paper per evitar el bombardeig atòmic d’Alemanya.

Però naturalment ens equivocàvem perquè Borís és un pou sense fons. No una, sinó dues novel·les de recentíssima publicació l’han convertit en protagonista de ficció: d’una banda, l’escriptora portuguesa Ana Cristina Leonardo, que a O centro do mundo especula sobretot amb l’exili de Borís a la localitat d’Olhao, a l’Algarve, immediatament després de ser expulsat d’Espanya. De l’altra, el novel·lista navarrès Miguel Izu (Pamplona, 1960), que proposa a El rey de Andorra un prometedor còctel que combina el thriller policial amb mosso d'esquadra i advocat a dintre amb el, diguem-ne, quest, aquest gènere tan anglosaxó que consisteix a narrar en primera persona la investigació sobre un personatge històric, de manera que (auto)ficció i realitat es barregen fins al punt que no acaba de quedar del tot clar on acaba l’una i on comença l’altra.

Izu, finalista fa dos anys del premi Fernando Lara de novel·la amb El crimen del sistema métrico decimal, parteix a El rey de Andorra de l’assassinat d’Ignacio Villanueva, professor d’institut instal·lat a Pamplona i antic guàrdia civil a qui un atemptat d’ETA va obligar a penjar el tricorni i reconvertir-se en historiador. Un assassinat que ens toca de ben a prop perquè l’home, ves per on, s’havia topat en les seves derives historiogràfiques amb Borís I, rei d’Andorra, la novel·la fundacional del mite Skossyreff publicada per Antoni Morell el 1984. I s’hi havia quedat enganxat. Tant, que es planta per aquí dalt rere la pista de Borís, amb la mala fortuna que acaba estimbant-se per la terrassa de l’hotel de la Seu on s’havia allotjat. Més aviat l’hi estimben.

Morell, també sospitós

La qüestió és que la vídua i el millor amic del matrimoni, que també exerceix oportunament com a advocat, en reconstruiran els últims moviments a partir dels documents que troben a l’ordinador on el difunt Ignacio emmagatzemava metòdicament les seves troballes historiogràfiques. Els hi va una mica més que l’amor conjugal i fraternal que li professen, perquè la mala pècora de la jutgessa d’instrucció de la Seu els considera des del primer moment sospitosos de l’assassinat. Així que li regiren els innocents secrets que oculta el disc dur de l’ordinador, una estupenda excusa que li serveix a l’autor per repassar exhaustivament totes les bestieses –petites, grans, enormes i monumentals–, que s’han dit sobre el regnat de Borís des d’aquells sainetescos dies de juliol del 1934.

Convé dir, en honor a la veritat, que Izu practica un saludable escepticisme sobre les tones d’històries fabuloses que s’han dit i repetit sobre l’episodi: des de la proclamació de Borís pel Consell General, en una votació que va guanyar per 23 a 1 –el Cinto d’Encamp!– fins la detenció a mans d’una patrulla de la Guàrdia Civil –quatre números i un sergent– que va entrar il·legalment a Andorra per posar fi al regnat de Borís. Tot plegat, pura mistificació històrica. Però ho fa a un preu potser excessiu: la novel·la reprodueix literalment els fragments de diaris i revistes de l’època que van recollir l’extravagant notícia per posar-nos en la pell dels avenços de l’advocat –sense nom– que explica la història. Tot plegat constitueix un extroardinari compendi periodístic del cas Boris, tal com el van viure els seus contemporanis, però llasta excessivament el curs natural de la novel·la.

El caràcter de quest, aquesta hàbil combinació de ficció i realitat, el completen cameos de personatges reals com Gerhard Lang, David Mas i el mateix Morell, que en un moment donat arriba a ser considerat sospitós d’haver assassinat el bon Ignacio: Morell! La novel·la té troballes simpàtiques, com el guàrdia civil centenari i jubiladíssim –i que tindrà un paper decisiu en la resolució de la trama– i que recorda el pas de Borís per la Seu. No és difícil, en fi, descobrir el mateix Izu rere els trets del narrador d’El rey de Andorra.

De fet, diu l’autor que també ell es va topar el mite de Borís per casualitat, i que el va acabar incorporant com a element històric de la trama novel·lesca que tenia al cap. Que li va enganxar el fet que hagin quedat quasi com a veritats incontrovertibles a què la Viquipèdia i cert periodisme tirant a groc han donat carta de naturalesa el grapat de faules inventades probablement pel mateix Borís, “un paio carismàtic, amb do de gents i políglota, cosa que li va permetre exercir com a estafador a diferents països, i que contra el que pugui semblar, ha acabat triomfant, encara que sigui a títol pòstum”. Només ens hem d’aturar en la variant russa del mite, que sosté que Skossyreff va regnar a Andorra fins que al 1941 va ser deposat per l’actuació conjunta de Franco i Hitler!

Llarga vida (literària) al bon rei Borís.