La sala Sergi Mas exposa un centenar de fotos procedents de fons familiars que retraten l’evolució de la festa de la patrona des del 1900.

Era el 1962. La carretera que avui s’enfila per Aixovall fins al santuari no existia. Per pujar-hi en cotxe, millor en jeep, calia escalar el coll de la Gallina, encara un camí de terra, aparcar més o menys al lloser, un centenar de metres per sobre de Canòlich, i a partir d’aquí iniciar un descens camp a través que potser no era tècnicament gaire exigent, però que si duies vestit i sabates de núvia podia complicar-se considerablement. És el que li va passar a Roser Duró el dia que es va casar amb Òscar Ribas. Va ser, diuen les cròniques, el primer casament que es va celebrar al santuari.

Si en parlem aquí i avui és perquè la família en va rodar una sensacional pel·lícula (dotze minuts, i en color) que deixa constància de l’efemèride i que ocupa un lloc de privilegi a Clixé de Canòlich, la monumental exposició que ha reunit 126 fotografies procedents majoritàriament de fons familiars i fins ara inèdits que documenten la festa de la patrona des del 1900 fins al 1999. Dues dates que no són capritxoses: la primera, perquè les imatges més antigues (el pastor Borges de Bixessarri) són d’aquests anys. La segona, perquè la irrupció del telèfon mòbil i de les càmeres digitals va canviar dràsticament la nostra relació amb la fotografia: “A partir d’aquest moment entrem en un altre món... que mereixeria una altra exposició”, diu la comissària, Anna Mangod. I sobretot, és clar, perquè va ser l’any que es va coronar la Mare de Déu.

Clixé de Canòlich és una mina, així que millor que hi vagin amb temps. Hi ha molts noms propis, el síndic Cairat, el batlle Jordana, el cònsol Vila, mossèn Jaume Argelagós i multitud de lauredians que hi apareixen referenciats amb nom i cognoms, i no es perdin episodis que han deixat petja en l’últim segle d’història del santuari: per exemple el 1987, quan hi van pujar els gegants de Sant Julià, el Rei Moro i la Dama Blanca. A peu! Va ser la primera i fins avui l’última vegada, i la Colla Gegantera repetirà demà la gesta. El 1998 l’Esbart Laurèdia hi va estrenar el ball de la Mare de Déu, el reglamentari ball pla en honor de la patrona que constitueix des d’aleshores una ofrena més, com el llorer i les cireres. 

El centenar llarg de fotografies estan repartides de forma temàtica, La llegenda, El camí, Les ofrenes, La transformació del santuari, La coronació, La festa i els pans, però si volen un consell, el millor és anar tastant a l’atzar, sense ordre ni concert, i degustar el contrast que deixen aquests cent anys que separen la primera i l’última de les imatges. Han canviat els pentinats, el vestuari i els mitjans de transport, però la devoció, el sentiment i els rituals són exactament els mateixos avui que el 1900. O gairebé. Veure els exvots de cera –cames, braços, mans, peus: glups!– als peus de l’altar de la marededeu en una fotografia del 1961 constitueix una estampa avui gairebé gore. Fixin-se abans d’acabar, en fi, en els successius líftings del santuari, amb la façana històricament blanquíssima fins que mossèn Agustí Romero la va deixar en pedra vista perquè el bisbe Martí havia dit, de broma, diuen, que semblava un cortijo...

De la càmera minutera a les Polaroid, passant per la Leica

La torna de Clixé de Canòlich, que tota sola ja seria una exposició considerable, són el centenar de càmeres fotogràfiques cedides per Fernando Herrador, col·leccionista lauredià que n’ha reunit una fabulosa col·lecció amb més de 700 peces. A la sala Sergi Mas hi repassa també l’evolució de la fotografia des del 1900, amb les anomenades càmeres minuteres, fins al boom de les Polaroid. Entremig, un centenar d’aparells, alguns dels quals semblen sortits dels Invents del TBO. Minuteres de banda, que més que càmeres són armaris, hi ha també les de manxa, però òbviament les nostres preferides són les estereoscòpiques, amb el visor corresponent. El Centre Excursionista ha cedit una foto en 3D del santuari datada el 1910 que es pot contemplar amb el visor Litote Korsten alemany del 1902 de la col·lecció Herrador. Hi ha també càmeres no ja de butxaca, sinó minúscules, molt apropiades si un exerceix d’agent secret en una novel·la de Le Carré o d’espia infiltrat rere les línies enemigues, i fins i tot una Leica. O dues: l’original, l’autèntica i mítica càmera alemanya, un magnífic exemplar del 1930, i al costat, la còpia soviètica, del 1947, una rèplica perfecta excepte en un detall: el sospitós color daurat, probablement molt adequat per als amants de la pedreria Swarosky, però inexistent al catàleg de Leica, que mai no va fabricar una càmera daurada. Un dels punts forts de la col·lecció d’Herrador són les càmeres espanyoles, entre les quals destaquen les Werlisa, popularíssimes als anys 50 i 60. I després hi ha les suculentes anècdotes, com la casa Matutano, que a banda de comercialitzar patates fregides, durant un temps va fabricar càmeres sota la marca Capta.