Quin va ser el primer de tots?
Impossible recordar-lo. Sí que et puc dir que un dels primers va ser Cartes andorranes, de Josep Aladern. Sempre l’edició original, això sí. Aquesta, del 1892.

En una època que no existia Internet, com s’ho feia, per saber els llibres que podien interessar-li?
Sense Materials per a una bibliografia d’Andorra, l’obra canònica de Lídia Armengol, hauria sigut dificilíssim. Hi referencia exactament 1.057 entrades entre llibres, revistes i mapes. Però compta que només arriba fins a l’any de publicació, el 1978.

Vostè n’ha reunit mig miler llarg. No està gens malament.
A l’inventari de la cessió n’hi figuren 374. Calculo que n’hi deu haver un centenar més que caldrà inventariar.

I de nou: abans d’Internet, com s’ho feia, per trobar-los?
Aquí hi tenia dos llibreters de vell de confiança, i bons amics, Jaume Caballé i Jordi Rossell. Tots dos ja traspassats. A Vic vaig treballar molt amb el llibreter Costa, i a Tolosa, amb Lestrade. Orsic, un llibreter londinenc especialitzat en bibliofília espanyola, portuguesa i andorrana encara m’envia cada any el catàleg. Però cada vegada és més difícil trobar algun exemplar que em falti.

Triï els tres llibres que salvaria d’un naufragi.
Te’n diré tres que tinc en especial estima. El primer: Marca Hispanica sive Limes Hispanicus, escrit en llatí per Petro de Marca i publicat a París el 1688. Aquest de Marca l’havia enviat Richelieu per comprovar si es complien els termes del tracta dels Pirineus. L’home fa referència a la llegenda de les anelles de Juclar –que uns atribueixen a Pompeu, altres a Carlemany– i li treu tota credibilitat: “Ves si Pompeu hauria posat en llocs escabrosos, apartats de la freqüentació dels homes i del culte, aquell gran y noble monument de les seves victòries”.

El segon?
Li tinc especial devoció a les Constitutiones Synodales Dioecesis Urgellensis, de Sebastiano de Vitoria, del 1748. Entre altres notícies del bisbat, relaciona la mort del bisbe De Guinda, el 1737, durant una visita pastoral a les Valls, el dia que havia anat a Bixessarri. Va ser arribar a Sant Julià, trobar-se malament i morir l’endemà. L’únic bisbe i Copríncep nostre que ha mort en terra andorrana.

I el tercer?
No està malament Les trois petites republiques, de Léon Jaybert (1873). Que parli d’Andorra i de San Marino és molt esperable, però a veure, sabries tu dir-me on és la república de Moresnet? Doncs monsieur Jaybert sí que ho sabia: condomni minúscul a la confluència de Prússia, Bèlgica i Països Baixos, molt a prop d’Aquisgra, que va existir entre el 1816 i el 1919. Tenia una població de 2.500 habitants i compartien la sobirania Prússia i Holanda, primer, i Alemanya i Bèlgica, després. El 1919, quan les mines de liti d’aquest minipaís amb set quilòmetres quadrats de superfície es van esgotar, se’l van repartir els seus cosenyors. Hauríem de mirar que això no ens passi a nosaltres.

S’ha oblidat de la ‘pupa andorrensis’.
No me n’he oblidat. M’has demanat tres títols. Si n’hi afegim un quart, hauria de ser Mollusques de San-Julia de Loria. El va escriure el 1863 monsieur Bourguignat, biòleg francès que descriu les deu espècies de mol·luscos –dues de cargols, vuit de cargolines– que va anar recol·lectant al Valira, entre Sant Julià i la capital. Un hobby com qualsevol altre. No són gaires, admet humilment, “però tenen interès perquè quasi totes pertanyen a espècies rares o poc conegudes, o constitueixen formes o varietat absolutament noves”. Amb tot el seu entusiasme, en va batejar una que només es troba a la cruïlla entre el riu d’Os i Aixirivall amb el nom de Pupa andorrensis. Atenció, que fa tres mil·límetres de llarg. Tres mil·limetres! No és fascinant? I ja que hi som, no em voldria oblidar de Langlois...

Perdoni?
Sí, home, Jean Charles Langlois, autor del Voyage pittoresque et militaire en Espagne, monumentall col·lecció de gravats inspirats en la seva experiència com a oficial de l’exèrcit napoleònic destacat a la península que va publicar a la casa Engelmann el 1826. Inclou una magnífica vista de la porta i la palanca de Sant Julià, amb el caminet de cabra que puja fins a Fontaneda i el pui d’Olivesa al fons.

Distret, ho està.
I tant. Ara mateix em trobes repassant la Nadala d’aquest any, aquest costum que vaig començar el 2000 de felicitar les festes amb el facsímil d’un llibre de la col·lecció. No te’n puc deixar dir el títol, que és sorpresa, però sí que és el que havia de fer el 2020, i que es va quedar al calaix per culpa de la pandèmia.

Escolti, quin destí reserva als altres llibres –entre un miler i mig i dos mil, diu– de la seva col·lecció?
Es quedaran a casa, no voldràs que deixi la canalla sense res. Els llibres i també els bastons, un centenar i mig, les encluses, me’n queden una trentena després de les que vaig cedir fa tres anys a Ordino, i les fotografies, cap a un miler entre negatius, positius i plaques de vidre.