Ni el Gauguin de Mata Mua, ni el Degas de Cavalls de carreres en un paisatge, ni el Hopper  de El Martha McKeen de Wellfleet, ni el Monet de El pont de Charing Cross, per citar quatre de les peces estel·lars de la col·ecció de la baronessa. Serà el  català Modest Cuixart (Barcelona, 1925-Palamós, 2007) l’encarregat d’acomiadar el Museu Carment Thyssen de l’hotel Valira d’Escaldes, que n’ha sigut la seu des que va obrir les portes, el març del 2017 amb  Escenaris i, aleshores sí, un Gauguin (Un hort sota l’església de Bihorel) i també un Matisse (Conversa sota els olivers). Recordin que la pinacoteca es traslladarà al soterrani de la nova seu d’Andorra Telecom. Segons el calendari previst, les obres en curs han d’acabar el juny del 2026, i diu e cmissari general de la col·lecció,. Guillermo Cervera, que el nou Thyssen obrirà el mateix dia que obri Andorra Telecom.

Però això serà d’aquí a un any llarg, molt llarg. De moment toca Vincles: Cuixart conversa amb la col·lecciñoi Carmen Thyssen, que penjarà al Valira entre finals de febrer i finals de gener del 2026 i que a la vegada serà el tret de sortida de l’Any Cuixart, que commemora el centenari del pintor català. De nou amb Pilar Giró com a comissària –ja ho va ser de Sons, l’exposició que va tancar diumenge– Vincles estrena col·laboració externa, en aquest cas amb la Fundació Modest Cuixart, amb seu a Palafrugell, que aporta 43 de les 44 obres del pintor català. La 44a, Marró, procedeix de la col·lecció Carment Thyssen, igual que les altres disset que completen Vincles.

No es tracta, atenció, d’una antològica, adverteix. La comissària ha vinculat una selecció de mestres de la col·lecció de pintura catalana de la col·lecció de la baronessa a obres de Cuixart i el resultat, diu, “son unes connexions que proposen relats totalment inèdits: posar un Grau Sala, un Meifrén o un Casas al costat d’un Cuixart t’obliga a acostar-fe a les obres amb una altra persoectiva i trenca les ctilles a què estem acostumats”. I posa com a exemple la parella que formen Passeig amb barca, de Francesc Miralles (1888), i Arcalina, de Cuixart: “De seguida captem les semblances entre les figures femenines, amb la mateixa umbrel·la, el mateix osat i els mateixos colors. És com si l’ànoima de l’oli de Miralles s’hagués reencarnat un sgle després en el quadre de Cuixart.” La conclusió és òbvia: “Més enllà d’epoques i moviments, l’ànima de l’art és atemporal, i la mirada d’un Miralles i d’un Cuixart estan molt més pròximes dle que pugui semblar a ull nu”.

Aquest exercici es repeteix a llarg de les setze parelles –de vegades trios, i quartets– que constitueixen Vincles i per on també desfilen Joan Cardona, Antoni Utrillo, Zoran Music, Martí i Alsina, Lluís Graner, Joaquim Sunyer, Miquel Vilà, Modest Urgell, Olga Sacharoff, Torres García, Francisco Borés i Luis Fito.   L’exposició s’ha dividit en doa gran àmbits –els retrats de Rostres i figures i els paisatges de Natura insòlita– que tot i no constituir, tornem-ho a dir, una antològica, repassen totes les etapes de la llarga i fecunda trajectòria de Cuixart, des del surrealisme oníric de Dau al Set fins al retratisme que cultiva a partir dels 70, passant per l’informalisme, l’abstracció i les construccions heteroplàstiques dels 50 i el paulatí retorn a la figuració dels 60.

Com en el cas de Sons, Vincles es completa amb una banda sonra creada expressamen tper a l’ocasió, i cada anirà acompanyada d’una compsició obra de tres músics –David Sanz, Bernat Torra i Jordi Clart– i del tercet Fonorama –Lluís Casahuga, Enric Bartumeu i Toni Gibert– que van ser seleccionats a partir del concurs convocat a l’octubre pel Carmen Thyssen i la Fundació ONCA.

Que hi podia haver hagut un Gauguin, un Sisley, un Pissarro un Monet, un Matisse? Doncs sí, és veritat. Tot i que ja n’han penjat al Valira... com també Casas, Meifren, Urgell, Sacharoff i Utrillo. Però ara no ens posarem llepafils. Poques vegades hem tingut una exposició com Vincles al costat com qui diu de casa. I mens encara mig centenar de peces de Cuixart, un dels grabns noms de la pintura catalana de la segona mitat del segle XX. Així que no es perdin Vincles, aprofint per fer-li un útim cop d’ull al Valira, i a veure què passa el juny del 2026.

‘Sons’ tanca amb 1a tercera entrada més fluixa 

No es mesuren projectes com el Carmen Thyssen només per les fredes xifres, sinó també i probablement sobretot pels intangibles i també pel xup xup i el moviment que genera i, diguem-ho tot, i la qualitat del públic que el visita. Però el cert és que per Sons només van desfilar 10.300 visitants, la tecrera entrada més fluixa de l Thyssen molt per sota del 16.000 de Khroma i a l’alçada de l’any de la pandèmia. Les obres  eternes de l’aparcament l’han perjudicat de forma clamorosa. Al Node això segur que això ja no passarà.