Al febrer va publicar ‘La Torre dels russos’, la tercera novel·la al sarró, i ara hi torna amb ‘Succedanis d’eternitat’, recull de relats no tan negres com els d’‘Arnes’, que freguen sense ser-ho el fantàstic i amb què el narrador lauredià reincideix en el territori amic de la distància curta. Demà el presenta a La Trenca, amb Oriol Vilella com a amfitrió.

Dues novetats a les llibreries en un any. A veure si ens indigestarem de Gálvez.
No diria tant, perquè són dos llibres molt diferents. Aquest segon és molt més lleugeret i, per seguir amb la imatge, més digerible. Però és cert que estic al límit, no m’agrada publicar massa seguit. La cosa ha vingut així i de fet, vam pactar amb les editorials que La Torre... sortís a principis d’any i Succedanis... al final, que no s’encavalquessin. En endavant suposo que respectarem un lapse raonable entre llibre i llibre, posem un parell d’anys.

Deixi que em posi repel·lent: “Hay otros mundos, pero están en este”. Es diria que Paul Éluard pensava en ‘Succedanis’ quan va escriure aquesta inspirada veritat.
El llibre és un recull perquè és veritat que tinc molta narrativa breu ja escrita. Es tractava d’agafar tot el que ja tenia i mirar si té sentit fer-ne una selecció, agrupar-ne uns quants que compartissin ni que fos vagament un fil conductor en un volum. Vuit dels dotze de Succedanis provenen del calaix, i en vaig escriure altres quatre per acabar-ho d’arrodonir. Cada relat explora un món, una manera de mirar. Des de dintre em costa molt parlar-ne, la veritat.

Busquem-li ecos literaris: Calders, és molt evident?
Sou uns quants els que n’hi heu trobat, però si he de ser sincer, no en soc un gran lector. En desconec gran part de l’obra. Vaig llegir-ne els contes complets, sí, però no puc dir que sigui una influència conscient. Si hi ha similituds, diria que són més aviat casuals.

Poe, Lovecraft i, per passar-nos al ‘pulp’, ‘Dossier Negro’, tenien més a veure amb ‘Arnes’ que no amb ‘Succedanis’.
He buscat una cosa totalment diferent, allò era molt salvatge, molt gore, visceral i extrem, i aquí parteixo de la cosa quotidiana amb algun excurs cap al fantàstic, però tampoc el posaria al sac del fantàstic. Si li he de buscar un sac, sí, el de Calders, Cortázar i els d’aquesta corda, que viatgen cap a aquests altres mons que deia Eluard però des d’una realitat molt quotidiana, quasi prosaica.

La sorpresa d’existir i d’intuir el que hi ha al darrere de la porta.
M’interessaven en aquest cas els estadis que en dic intermedis, individus perplexos que no acabes de veure en quin plànol estan, civilitzacions perdudes, personatges en transició... El misteri de l’existència: què som, cap on anem, i contemplar-ho des de les escletxes. Però molt probablement si fóssim al segle XIX m’hauria sortit un llibre de fantasmes, amb tota la parafernàlia gòtica de llençols i cadenes. 

També hi ha ecos d’un tal Gálvez, especialment a les ‘Notes sobre cultes de pluja i fertilitat’, per a mi el millor del volum, si m’ho permet. Els de ‘Res no és real’, per concretar.
Quan escric em concentro en un element, en un tema, i és després quan faig un pas enrere i hi veig connexions. Després n’hi ha que les he forçat, això també ho he de dir, que després de donar per acabat un relat hi afegeixo algun detall perquè lligui amb un altre. Les Notes... és una mena d’spin off de Els cent de Zhòsuï Láikäàosï, que també surt al recull, aquests joves que apareixen no se sap ben bé on, un territori vagament mediterrani, ni ben bé quan ni per què. D’aquí surt aquesta... seqüela, com si fos el quadern que un antropòleg es troba temps després i que li serveix per intentar saber què hi va passar.

El vell truc del manuscrit trobat, des de Cervantes a Potocki i Cortázar.
Ho he fet altres vegades, sí, és un recurs molt transitat però molt eficaç i que em serveix per explorar el que queda després de... Em serveix per parlar de la memòria, individual o col·lectiva, les restes d’una civilització, per exemple, sense voler fer filosofia. El que deixem quan ja no hi som, el que recordem de la gent quan ja no hi és... Però de forma indirecta.

Ha provat com sonen els seus contes en castellà?
Cartes mortes el vaig escriure inicialment en castellà, i jo mateix me’l vaig autotraduir després, així que sí que ho sé. Però tinc poca experiència més.

Ho dic perquè els contes especialment, a banda de ‘Cartes mortes’, em sonen a ‘boom’ i em ressonen en castellà.
Tots els relats estan pensats i escrits en català, però és cert que entronquen en la meva opinió amb certa narrativa hispanoamericana, que com saps és una de les meves dèries. Per tant, entenc perfectament el que em dius, serien molt fàcilment traduïbles al castellà, i crec que també a l’anglès.

Ha escrit tres novel·les, però fins i tot les novel·les –amb l’excepció de ‘Res no és real’, que no s’assembla a res– fan aquesta sensació de puzzle, de literatura fragmentària. A vostè el que el motiva són els relats.
M’imagino que té a veure amb una incapacitat meva de construir un artefacte novel·lesc més lineal, amb els personatges més dibuixats, aquesta part més... no sé com dir-ne, artesanal, de l’escriptura d’una novel·la no em surt...

Li fa mandra, admeti-ho.
En part, sí, perquè són projectes a molt llarg termini que has de revisar moltes vegades, que n’has de tenir un pla previ. Em fa mandra l’execució, la reescriptura en excés. No vol dir que no revisi, que ho vaig fer molt per exemple amb Cartes mortes, però no té una trama lineal, un esquema al qual m’hauria de cenyir. 

En un relat, quant hi ha d’ofici, de mecànica, i quant de pura creació, de talent en estat pur?
A veure, si una cosa tinc és molt d’ofici, molta tècnica, i això em permet una mica el que vull, i no és pedanteria. Ho puc fer perquè practico molt i perquè llegeixo molt i perquè provo molt. Com un músic que toca molt i de tant li surt una melodia que no està malament. Però m’agrada més anar tastant, tocar tecles diferents, que no embarcar-me en un novel·lot de 500 pàgines sobre un determinat grup de personatges, amb una línia argumental i un tema. Potser si ho provés m’agradaria, però ho entenc més com una incapacitat meva. No estic programat per a això.

Com a editor, que també ho és de Medusa, hauria publicat un manuscrit com ‘Succedanis...’?
Crec que aquest llibre és molt correcte, no hi ha cap relat que consideri justet, penso sincerament que tot el que hi he deixat està mínimament bé. Així que sí, l’hauria publicat.

I per què no ho  ha fet?
No em sembla la millor idea, primer de tot perquè penso que és molt oportú passar per uns filtres externs. Però l’Oliver [Vergés], coequipier meu a Medusa, insisteix que els filtres ja els he passat a totes les editorials on he publicat. És possible que tingui raó, però també ho és que quan comences un catàleg, és molt recomanable certa prudència inicial. Una altra cosa és el que pugui passar a partir d’ara. Per què no?

No s’havia escrit i publicat mai tant com aquests últims anys. Massa i tot?
Una part de la producció és de qualitat bona o extraordinària, sens dubte, i una altra part és probablement més discreta. Però no és un fenomen exclusiu nostre. Tothom té dret d’explicar coses i les editorials, de publicar-les, que és el seu objectiu i al final és del que viuen. Si els números surten...

Aquesta quantitat d’autors i aquest xup-xup editorial, ens donen dret a parlar d’una Edat d’Or de la literatura andorrana?
M’atreviria a dir que tenim una mitja dotzena d’escriptors molt bons, perfectament homologable. Més enllà potser em costaria, d’acord, però mitja dotzena per a un país com Andorra és en la meva opinió dir molt, quasi un miracle. En podem estar molt contents. I després n’hi ha un grapat de molt correctes, que també tenen dret a escriure i a publicar, només faltaria. Com a tot arreu. En resum: no sé si podem parlar d’una Edat d’Or, però estic segur que sí que podem començar a parlar d’una literatura andorrana, per petita que sigui.

Companys seus suggerien l’altre dia que els 50.000 euros que reparteix cada any la Nit literària es destinessin a traduir al castellà i al francès els autors locals.
Cal precisar que hi ha una part d’aquests diners que provenen de patrocinadors privats que tenen tot el dret a fer-ne el que vulguin. Una altra cosa potser són els diners que hi aporta el ministeri i el Consell. Aquí sí que penso que s’ha de ser més fi. Potser sí que hi ha altres llocs perquè les institucions públiques posin els diners. Potser el que falta és perspectiva per reformular la Nit, fer un pas enrere, agafar tots els actors i rumiar alternatives. Personalment, em semblen molt raonables propostes com les que feien Jan Arimany i el mateix Oliver, d’explorar premis a obra publicada, ajuts a la traducció, etc.