Recorda el primer concert de V Columna?
Estàvem a l’Institut d’Aixovall, el Jaume havia sentit que jo cantava i em va venir a buscar per fer un grup. Vam debutar al concert de fi de curs, ell feia 3r de BUP i jo, COU. Devia ser un juny dels primers 80. També va tocar en aquell concert liminar Otilio Pinto, company d’institut.
I l’últim?
El 2008, a l’Apolo d’Andorra la Vella.
Per què l’enterren precisament ara?
Ens feia il·lusió fer-li un funeral digne, i que fos en un espai com el Jambo: els ho devíem, perquè el 2017 havíem de tocar i es va frustrar a l’últim moment. Ens van donar una segona oportunitat, i l’hem aprofitat per dir adeu.
El gran hit és ‘Por tu calle’. Som al 1990 i ho peten.
Com la gran majoria dels nostres temes, la música és del Jaume. Les lletres també acostumaven a ser seves, però aquesta en concret és meva. La discogràfica Divucsa ens va fer una bona promoció, el disc Lágrimas y bourbon va entrar a Los 40 i Por tu calle va arribar al número 22.
No està malament per a uns xavals sortits de l’institut d’Aixovall.
Ens vam fer tips de tocar. Viatjàvem per tot Espanya amb el Carrussel de los 40, i vam ser teloners de Los Secretos, Rebeldes, Loquillo, Presuntos Implicados, Los Ronaldos... Vam tocar a Galileo, a Revolver, a la sala El sol... Aquí vam coincidir amb Alejandro Sanz, que començava a despuntar. Vam tenir el nostre moment, vam viure tot allò des de primera fila, amb grans artistes, grans equips, grans escenaris i grans públics. Vam arribar a tocar per a 8.000 espectadors. És una cosa que no s’oblida mai.
Ens taral·leja ‘Por tu calle’?
“Escucho hablar a mis amigos./ Todos dicen que me debo al olvido./ Pongo la radio y la vuelvo a cerrar./ Solo pienso en lo que pudo pasar”. És la primera estrofa. Què vols? Teníem 17 anys.
Quan l’escolta ara, què en pensa?
Que afortunadament hem fet una evolució molt important. Ja ens agradaven molt Bob Dylan i Cohen, però és clar, volíem posar un peu al circuit i fèiem cançons que pensàvem que sonaven comercials amb la idea que més endavant ja n’escriuríem de més personals. En teníem de millors. Por tu calle és enganxosa però mooolt adolescent.
A què volien sonar?
Mai ens cansàvem d’escoltar americans com Guns N’ Roses, Bruce Springsteen i Pink Floyd, i de més a la vora, Los Secretos i Loquillo. En canvi, vam telonejar Lokomia i Alaska i es veia que era pur màrqueting, molt artificial, es posaven cresta però de punki no en tenien un pèl. Res a veure amb Cicatriz, Kortatu i La Polla Records, que eren molt més autèntics. Érem molt eclèctics, però quan entraves a l’òrbita de Los 40 t’havies de filtrar per intentar arribar a posar els dos peus al circuit.
Ho intenten el 1994 amb ‘Rosa del desierto’.
Molt més rocker, més com érem nosaltres, sobretot el Jaume, que es va deixar anar més. El problema és que va sortir quan la música espanyola comença a fer figa. Els grans grups van aguantar bé, però als que no havíem passat de promeses ens va fer molt de mal. També ens va faltar compromís, ens vam posar a treballar de veritat i com que vèiem que era molt difícil prosperar ho vam deixar en segon pla... Excepte el Jaume, que sempre ha viscut de la música. Pensa que en aquell moment, si no venies 50.000 discos les discogràfiques et fotien fora. Avui no els ven ningú. Nosaltres en vam vendre 15.000 del primer i para de comptar.
Ho troba a faltar?
Sobretot la complicitat amb el Jaume, amb l’Òscar i la resta de músics, tenir projectes creatius. Per això continuarem, tot i que no amb V Columna.
Quins van ser els hits de ‘Rosa del desierto’?
La que li donava títol i Solo sé decir tu nombre, molt canyera, com totes les del disc, que era molt superior a Lágrimas y bourbon. De fet, el repertori del concert seran bàsicament els temes de Rosa del desierto més Por tu calle i La botella de bourbon, al final de tot. Haureu d’aguantar-nos fins al final però ja tenim una edat. Amb una hora i quart en farem prou.
Hi havia un tercer disc en perspectiva, però ja no serà.
Un vinil amb els nostres hits, sigui dit això de hit amb tota la humilitat... Ara estem treballant molt, el Jaume i jo, però ho volem treure amb els nostres noms, no amb el de V Columna, ja hem explicat massa vegades aquestes batalletes. Toca tancar aquesta porta i emprendre projectes nous. Potser un dia hem de parlar de la resurrecció de V Columna, però ara toca el funeral. Per als qui els agrada V Columna i per als qui ens odien, és el dia ideal perquè vinguin tots.
I ara novel·lista, amb ‘El último blues’. Per què?
Sempre ho havia volgut provar. Tenia moltes experiències que li faig viure al protagonista, el Llibert, d’una forma molt més extrema. Al final estem parlant de ficció. Té molt de mi, parla molt del que sents quan surts a l’escenari a tocar davant de milers de persones, jo ho he viscut, però ho he exagerat i l’he convertit en un personatge atípic, amb moltes manies. Tot és molt extrem, en la seva vida, també les relacions amb les dones. Crec que ha quedat una cosa fàcil de llegir. Si vols complicar l’escriptura només cal anar al diccionari i agafar els sinònims més rebuscats. Jo soc més planer.
Una mena de ‘Corre, rocker’, les memòries psicotròpiques de Sabino Méndez.
Ell està en un altre nivell. Són paraules majors. Em limito a explicar modestament la meva relació amb la música, amb els músics i amb les dones.