No s’havia vist una cosa així a la biblioteca d’Escaldes –i m’atreviria a dir que enlloc– des de la presentació de L’antic país antic, amb què Quim Valera se’ns va destapar ara fa un any com una estrella mediàtica. Pensin que m’he empassat centenars de presentacions –la penúltima, la de Martí Gironell amb La muntanya del tresor, divendres passat a La Trenca– i un autor es pot donar per satisfet si congrega mig centenar de fidels. Però molt satisfet. Per això, si va i s’hi presenten no sé, dos centenars, potser tres de potencials lectors, és que no es tracta només d’una novel·la, sinó d’un fenomen sociològic. Per als nostres paràmetres, és clar, i si no ets Eloy Moreno, paraules majors.

Doncs això és el que ha succeït ahir al vespre amb Làser, el debut en la ficció del doctor Frank Garcia (Escaldes, 1969). I res de començar amb relats i anar pujant. En absolut. Ell s’ha llençat a la piscina de la ficció directament en la distància llarga de la novel·la. I en la paraula doctor és on probablement hem de buscar la clau de l’èxit estratosfèric d'avui, ja m’imagino el meu amic Oliver fregant-se les mans amb les vendes. Perquè ens hi podem jugar un peix que bona part dels assistents a la presentació han passat per les mans del nostre hepatogastroenteròleg, que és l’especialitat que gasta. I els que no n’eren pacients (o expacients) eren amics des de CM2, com Ester Nadal, reapareguda avui després d’un any en barbecho –així ho diu ella– i reencarnada com a amfitriona de l’acte. Ens va oferir  una faula de La Fontaine íntegra i en francès, fruit dels afanys de monsieur Canals –diu que a récitation treia 20/20, per si algú en dubtava– abans de deixar-li el micro al doctor.

Anirem al gra: Làser és un thriller amb vocació internacional. Per dir-los que arrenca un Cap d’Any a Nova York, que continua a la zona noble de París, cortesia de la parella de protagonistes, tots dos metges, casualment o no –ella, la Chloe, dermatopatologista, i ell, en Paul, cardiòleg– i que s’embolica de mala manera quan l’assassinat d’un individu de dubtosa reputació a l’habitació d’un hotel prop de l’Estació del Nord involucra la Chloe i de patac la seva nebodeta, que es diu Joy. Més que assassinat, execució amb totes les de la llei, a càrrec de tres individus amb passamuntanyes i al més pur estil mafiós. De la màfia russa. O qui sap si de la ucraïnesa. O del FSB.

La trama té algun eco a La pífia, el thriller de Greg Coonen –només algun, la cosa russa hi ajuda molt– i sobretot en aquest subgènere de persona-normal-que-sense-saber-d’on-baixa-ha-de-trobar-els-dolents-molt dolents-abans-que-els-dolents-el-pelin-a-ell-i-la-seva-família. Se’n recorden de Frantic, l’estupenda pel·li de Polanski amb Harrison Ford en el paper d’un cardiòleg ianqui –quina casualitat!– perdut a París? Doncs per l’estil.

Diu Nadal amb molta exactitud que al doctor Garcia li ha sortit una novel·la trepidant, amb personatges molt ben dibuixats i que ella va llegir  d’una tacada. I això és exactament el que pretenia l’autor, ni una mica més ni una mica menys: “Si la intriga us manté captivats fins al final i si us distreu, ja en faig prou”. Si ens hem de refiar de Nadal, i qualsevol no ho fa, recordin que treia 20/20 en récitation, se n’ha sortit a bastament. Que Paul sigui metge, com l’autor, no és evidentment una casualitat. Ni que sigui andorrà, tot i que trasplantat a París.

Làser es va gestar durant la pandèmia, gairebé com una vàlvula d’escapatòria dels moments més durs del confinament, en dos frenètics mesos, la va guardar en un calaix i va ressuscitar tres anys després. “La vaig rellegir amb esperit crític, vaig comprovar que no em queia de les mans, vaig passar el manuscrit al meu amic i també editor Josep Dallerès, i contra tot pronòstic, aquí estic,  on no m’hauria imaginat mai estar”. Més nerviós, confessa, “que quan entro al quiròfan, on no em puc permetre aquest luxe”. I atenció, amb ganes de repetir. Amenaça de fet amb una segona novel·la, “i ja en tinc la trama i el títol”. No el va dir.

Així que ja ho saben: tenim novel·lista nou a la posella d’autors andosins, i aquest Sant Jordi compartirà firmes amb dos col·legues que també s’estrenen, Marc Cortès i Eva Arasa. Entre ells tres i Jordi Casamajor, i amb el permís de mossèn Ramon, hi ha el guanyador d’aquesta carrera. No en tinguin cap dubte.