Dissabte passat, el Festival de Música Antiga dels Pirineus tornava al seminari de la Seu d’Urgell per presentar-nos el Joven Coro de Andalucía. El programa anunciava obres de Bach i de Beethoven aplegades sota el títol De dioses y hombres. Feia pocs dies que havia llegit unes declaracions del paleoantropòleg Juan Luis Arsuaga, qui afirmava que un jove humà era el que més s’assemblava a un déu. Si a aquesta cita hi afegim la del filòsof Salvador Pániker, que afirmava que ell “no podia ser ateu perquè existia Bach”, la part divina del concert la tindríem resolta. Per altra banda, el programa  ens recordava que en Felix Mendelssohn fou la figura clau per a la recuperació de la música de Bach, donat que els seus manuscrits pràcticament s’havien abandonat poc després de la seva mort. Si a aquest exercici de memòria hi afegim una església del seminari plena a vessar, ens retrobaríem amb una humanitat expectant. 

     El concert anava alternant una obra de Bach i una de Mendelssohn amb la intenció que el públic gaudís comparant les obres del Gran Mestre amb les de l’alumne i com, el primer, havia  influenciat el segon. L’encert de la tria i de les interpretacions va quedar demostrada amb la llarga ovació amb què el públic va premiar la formació andalusa al final del concert, una de les més intenses a les quals he assistit com a oient del FeMAP. Una  intensitat que, pel que va explicar un dels assistents en sortir al carrer, va aconseguir que fins i tot a algun dels intèrprets se li escapés alguna llàgrima. En sortir, no vaig poder estar-me d’espigolar alguna de les impressions, expressades pel públic, que mostraven la comunió que va existir durant el concert entre músics i espectadors; “Costa d’entrar a Bach, però quan hi entres ja no el pots deixar” o “hauré d’escoltar més Mendelssohn, gairebé no el coneixia i m’ha arribat molt” i també “espectacles com aquest no s’escolten cada dia i menys aquí a dalt”.

    Tampoc puc estar-me de recollir les impressions d’un dels més de trenta intèrprets de la formació, el qual afirmava que en cinc dies s’havien vist obligats a canviar el director habitual, Marco Antonio García de Paz, per Francesc Gamon. Un fet que el músic remarcava com a excepcional pel poc temps que havien tingut per als assajos i que afegia mèrit al concert. També es mostrava molt agraït per la rebuda del públic. Un cop els assistents havien buidat la sala, els músics van interpretar, en petit comitè, l’himne d’Andalusia. Aquest instant íntim de la formació em va fer pensar que fins i tot els déus -o especialment ells– necessiten una catarsi per tornar a tocar de peus a terra.