A la frontera entre l’Alt Urgell i la Cerdanya, el nucli del Querforadat s’erigeix com un paisatge de postal al peu del Cadí. El nom va inspirar una llegenda que incorporava un túnel o quer a la roca on s’aixeca el castell. Resulta, però, que és fruit d’una apropiació per part d’un noble amb pretensions, que volgué remuntar els orígens del llinatge al temps de Carlemany.

El relat que ve a continuació segueix uns patrons força rodats. Respon al model de l’enfrontament entre moros i cristians, amb uns moros increïblement nombrosos i poderosos i uns cristians, arraconats i d’escàs nombre que, bé per intervenció divina, bé per l’astúcia que se’ls sol atribuir, acaben sortint victoriosos del combat. En el cas del Querforadat va ser l’astúcia la que va prevaldre. En temps de la conquesta musulmana, un exèrcit sarraí estava assetjant el castell del Quer, amb la intenció de retre els seus habitants per fam. Però resulta que al capdamunt de la roca del castell s’hi obria un passadís que baixava fins al riu, on els veïns pescaven unes truites que mostraven cada dia als assetjadors per sobre de les muralles. Finalment els sarraïns, desanimats, van acabar aixecant el setge i el seu cabdill va sentenciar que aquell quer, és a dir, aquella roca, era foradada, i d’aquí sortiria el nom actual d’aquest nucli de població del municipi de Cava, al Baridà. No entrarem per ara en l’idioma en què ho va expressar el cabdill. Acceptarem que potser coneixia algun rudiment de català o qui sap si algú el va traduir, i de moment ho deixarem així, que el meló ja l’obrim tot seguit.

Perquè més enllà de la llegenda, la història, disciplina que sembla inventada per aixafar la guitarra als enamorats de les llegendes més simpàtiques i nostrades, ens ve a dir una altra cosa, i ben rocambolesca per cert. La recerca sobre aquest tema la va fer en el seu moment l’Enric Xargay, cerdà d’adopció i expert en la història de Montellà i Martinet i la seva rodalia, que va arribar a una curiosa conclusió: que el Querforadat respon a un topònim forà, importat al seu moment des de la veïna comarca del Berguedà, però anem a pams.

A un costat i altre del Cadí
Trobem documentat un castell del Querforadat entre els segles XI i XV, però no pas al Baridà, sinó en terres berguedanes, concretament a la serra de Gisclareny, als antics dominis dels barons de Pinós. Per la seva banda, al nord del Cadí, el nucli que actualment coneixem com a Querforadat no rebia aquest nom a l’edat mitjana. La documentació es referia a l’indret com el Quer, sense més, on hi havia un castell almenys des de 1298 que pertanyia al llinatge dels Aragall, motiu pel qual es documenta també l’indret com el Quer d’Aragall. Els Aragall eren membres d’una família de la petita noblesa, vinculada amb l’indret des de molt temps enrere. A mitjan segle XIV, la darrera pubilla d’Aragall, anomenada Blanca, es casà amb Bernat de So, el noble que dona nom a una famosa torre de Llívia que allotjà la no menys famosa farmàcia en el seu moment, el qual era vescomte d’Èvol.

Un noble amb pretensions
Avancem una mica més i tornem al sud de la serra del Cadí, on a mitjan segle XV, Pere Tomic, cavaller de Bagà i vassall dels barons de Pinós, escrivia la seva obra Històries e conquestes del realme d’Aragó e Principat de Catalunya, una crònica de continguts històrics, però farcida de relats fantàstics que volien reivindicar el paper de la noblesa al Principat de Catalunya. Un d’aquests relats feia referència a Otger Cataló, mític cabdill franc que dirigí els Nou Barons de la Fama, nou nobles no menys mítics dels temps de Carlemany, en l’empresa d’expulsar els sarraïns de Catalunya, terra que hauria estat batejada en honor del citat Cataló. Com a recompensa, cadascun dels barons hauria rebut un comtat, i haurien esdevingut així els fundadors dels llinatges comtals de Catalunya. Així mateix, a cada comtat li hauria pertocat un vescomtat, entre els quals el vescomtat del Querforadat, que no havia existit mai, però era una manera com una altra ideada per Pere Tomic per afalagar els seus senyors, els barons de Pinós, amb una titulació vescomtal que feia referència a un castell  situat als seus dominis.

A principis del segle XVI el vescomtat d’Èvol, junt amb el castell del Quer, havia passat a mans del llinatge aragonès dels Castre-Pinós, descendents, per cert, dels Pinós de Bagà. Arribat l’any 1519 el titular d’aquest llinatge, Guillem Ramon de Castre-Pinós de So –bonica agregació de noms compostos i cognoms nobiliaris, pròpia de l’aristocràcia de tota la vida–, present a les Corts de Barcelona, es va fer designar, per primera vegada, vescomte d’Èvol i del Querforadat. No és que hi tingués res al sud del Cadí, on hi havia el Querforadat originari, el del segle XI, sinó que s’havia volgut apropiar de la titulació vescomtal del Querforadat, tal com figurava a l’obra de Pere Tomic, aleshores molt popular entre l’aristocràcia catalana. Estretament vinculada, segons el relat de Tomic, amb el relat dels fundadors dels llinatges comtals de Catalunya, la titulació vescomtal del Querforadat havia esdevingut així molt més antiga i prestigiosa que la dels vescomtes d’Èvol, creada, al cap i a la fi, l’any 1355.

Per aquest motiu, i sense cap pudor, el vescomte va modificar el nom del castell del Quer i li va atribuir el de Querforadat que avalava les seves pretensions al títol, de fet inventat per Pere Tomic, de vescomte del Querforadat. I així va ser com, per a extrema confusió de futures generacions d’historiadors, el castell del Quer va canviar de nom. Potser els traductors del cabdill sarraí que va expressar que el Quer estava foradat, no van afinar prou en el seu sentit de les seves paraules. Al cap i a la fi, l’Escola Oficial d’Idiomes era una cosa que encara trigaria segles a implantar-se.