Segur que l’havien vist alguna vegada i, com que és inoblidable, segur també que ara que han tornat a topar-s’hi la reconeixeran de seguida. Però és probable que no sàpiguen posar-li nom, ni lloc, ni data. Doncs ara ho tenen facilíssim: la galeria Alta obre el curs amb una formidable retrospectiva de Ramon Masats (Caldes de Montbui, Barcelona, 1931–Madrid, 2024), l’autor de Seminari, que és com es titula aquesta fotografia icònica que encarna com poques l’Espanya de futbol i sotana del segon franquisme. Som al 1959, l’escenari és el camp del seminari conciliar de Madrid, que encara existeix, i si la imatge ha passat a la història és per aquesta barreja d’imatgeria carpetovetònica i modernitat visual. La composició, s’entusiasma Pancho Saula, l’ànima de la galeria, és perfecta, només cal fixar-se en la diagonal perfecta que traça el porter, o com el seu peu esquerre encaixa com un trencaclosques amb el capellà del segon terme. I després hi ha l’enigma absolut: com va acabar la jugada? El Magazine de El Mundo el va resoldre el 2004 amb un portentós reportatge que va ajuntar els protagonistes d’aquesta imatge: el porter, Lino Hernando, que el 1959 tenia 21 anys, i el davanter, Mariano Enamorado. Saula es resisteix a pronunciar-se, però Lino va dir l’última paraula:

–Va ser gol, sí. L’ombra de la foto delata que la pilota ja havia entrat.
I qualsevol li dona la contrària. Seminari s’ha endut justament la glòria, però Masats és molt més que Seminari. Però molt. I la galeria Alta n’ha seleccionat una trentena que funcionen com una invitació a descobrir un autor que figura a les col·leccions del MoMA, el Reina Sofía i l’IVAM, però que encara ens costa d’ubicar al costat dels altres grans noms de la seva generació, des de Miserachs a Pomés o Català Roca. I per això Saula està especialment satisfet de descobrir-nos-el: “El cert és que jo mateix no en tenia un coneixement especial, sempre m’he interessat més per la fotografia de moda i per l’Escola de Nova York. Em vaig quedar parat en visitar-ne l’arxiu i comprovar la quantitat de material que encara no ha sortit a la llum. Posar un granet d’arena per revertir aquesta situació és una de les màximes satisfaccions que puc tenir com a galerista”.

Masats, que semblava destinat a seguir la tradició comercial de la família, va dir adeu a tot allò, i el 1957 es va plantar a Pamplona per fotografiar els Santfermins. S’ho va prendre com una revàlida, va sortir cara i no ho va deixar mai més. Sense escola, ni mestres, ni capelletes, sempre a la seva, va arribar per lliure als mateixos resultats que la fotografia humanista dels anys 30 –Lartigue, Doisneau i companyia– i les seves instantànies són la plasmació pràctica de l’instant decisiu teoritzat per Cartier-Bresson, “i això en un moment en què les ràfegues eren pura ciència-ficció”. Seminari n’és un exemple paradigmàtic, però agafin a l’atzar qualsevol fotografia per comprovar-ho: la dona que guixa la base de casa seva a Tomelloso, Lucho Gatica repassant-se la ratlla en un camerino de quarta categoria, una convenció d’escombriaires a la Barcelona del 1956, la nena asseguda en un tamboret sota una parada del mercat de Sant Antoni, o el peu d’un corredor que trepitja un quisso pollós a la Pamplona dels Santfermins.

Masats es va dedicar als 60 i primers 70 a recórrer l’Espanya del moment, en va deixar testimoni a llibres escrits a quatre mans amb escriptors com Delibes, Aldecoa i Carandell, i –home del seu temps– es va interessar de forma especial per la boxa i pel món dels toros, al costat de Joaquín Vidal, l’últim gra crític taurí. I sempre, amb una mirada empàtica i compassiva, capaç de veure-hi bellesa on sovint només hi havia misèria. El Cartier-Bresson català.