Vint anys, vint, han passat des que el Centre d’Art d’Escaldes, aka CAEE, va obrir les portes a l’antic cine Valira. Vint anys, 164 exposicions i 246.007 visitants, per concretar. Aquestes eren les xifres fins que el 8 de març va tancar Kandinsky; el color i la forma. Avui ja en deuen ser uns quants més, i el Comú s’ha deixat endur comprensiblement per la màgia de les xifres rodones –nosaltres ho vam fer l’any passat, com per criticar ningú– i ha decidit fer una aturada per mirar enrere i celebrar l’efemèride amb cert to nostàlgic i una legítima satisfacció –un quart de milió de clients, es diu ràpid– però a la vegada, i segurament sobretot, obrir un meló: com ha de ser el CAEE del futur? No és només el lema de la tercera i última secció de l’exposició que sota el títol CAEE, 2005-2025, es pot visitar fins al 30 de maig, sinó un neguit que el cònsol menor, Quim Dolsa, va plantejar amb les paraules justes: “Quina orientació li he de donar? Eclèctica, on tinguin  cabuda totes les disciplines, tots els moviments i tots els artistes? Més enfocat cap a l’art contemporani? Amb un ull en l’art digital? En un altre espai més gran on poder encabir exposicions més ambicioses? Són qüestions que no és que hàgim de resoldre aquest mandat, però que sí que hauríem de començar a rumiar”.

L’altra pregunta que cal posar-se és si tenint una sala com cal Paleta i un espai com el Caldes,  tan diferents i per això mateix complementàries l’una de l’altra, cal que la parròquia en tingui una tercera. Les xifres semblen indicar que sí, perquè aquests 250.000 visitants responen a una fórmula que el CAEE ha explotat amb èxit indiscutible –s’ha mogut sempre entre el Top 3 dels museus (o equivalents) més freqüentats del país– i que consisteix a combinar els creadors de Quilòmetre Zero (Antologia Sergi Mas, Galobardes, una paleta de colors, Josep Puig: 75 anys d’art) amb patums de l’art internacional, les exposicions dures, però no tant, de figures mainstream, (Picasso i la cultura moderna, Miró, Dalí i la Divina Comèdia) i una elogiable vocació tastaolletes, fins i tot iconoclasta, tractant-se d’un equipament públic i diguem-ne convencional, que li ha permès arriscar amb propostes eminentment populars, com Barbie i el cinema, Univers Playmobil i Star Wars, que ho va petar, amb més de 8.000 espectadors, rècord absoluts d’aquests vint anys.

CAEE 2005-2025 és en el fons un molt legítim (auto)homenatge en què els protagonistes són d’una banda una trentena dels artistes que hi han desfilat aquests dos decennis, majoritàriament de casa –tan sols hi ha quatre noms forans: dEmo, Toutain, Jaume Bagur i Ignacio Burgos– i amb obra procedent del  fons d’art que el Comú va començar a reunir als anys 90 i que mai fins ara s’havia exposat en públic. Ja tocava, perquè és un autèntic qui és qui del nostre panorama artístic, i que tindrà una estupenda torna amb la visita al magatzem on es conserva la totalitat del fons, un centenar de peces, a la primera planta del CAEE. Serà el 8 d’abril, en la primera activitat del programa que com és habitual acompanya l’exposició. Li seguiran dues tertúlies-vermut –Rosa Mujal i Alfons Valdés, d’una banda (5 d’abril), i Sam Bosque i Javier Balmaseda, de l’altra (10 de maig)– i atenció, unes prometedores jornades que sota el lema Reptes de futur dels museus, reunirà un grapat d’especialistes nacionals i internacionals: el curador del museu Guggenheim de Bilbao, Manuel Cirauqui; la directora de la Fundació Antoni Tàpies, Imma Prieto; el secretari general de l’Open EU Alliance Imma Prieto, Àlex Hinojo, i pel costat local, Charline Bony (Museu Carmen Thyssen), Eduard Tarrés (BiciLab) i la historiadora Marta Planas, fins fa dos anys directora de Museus del ministeri.

La nòmina d’artistes del primer àmbit de l’exposició la completen, en una pelet capritxosa però suculenta promiscuïtat, artistes de totes les generacions –Rosa Mujal i Zoe, Francisco Sánchez i Emma Guillem, Mercè Ciáurriz i Sílvia Guillem, Trudy Kunkeler, John i Fiona Morrison– i disciplines –Eve Ariza i Manel Gibert, Arnau Orobitg i Alfons Valdés, Montserrat Altimiras, Rafa Contreras i Maite Luque. El segon àmbit resumeix en onze plafons els dos decennis d’història del CAEE, un digest que ha anat a càrrec de Mariví Gomis i per on desfilen les principals fites d’aquesta (per als nostres estàndards) llarga i fructífera història, des de l’exposició inaugural,  Maimònides (2005) fins a Kandinsky, passant per Egipte, el pas a l’eternitat (2009), La Gran Guerra en imatges (2012), This is pop art (2017), Més enllà de Mauthausen: Francesc Boix (2018) i Japó, una història d’amor i guerra (2023).