Ens n’havíem quedat amb les ganes des que ens ho van prometre la setmana passada, en la inauguració de l’exposició que celebra els 20 anys del CAEE: una passejadeta per les bambolines del museu amb parada al dipòsit sota el lema La cara oculta del museu. Una proposta excepcionalíssima. Tant, que no n’hi havia precedents. De fet, per a molts és probablement la primera notícia que Escaldes conserva un notable fons d’art, més enllà de les escultures que esquitxen la via pública –des del gatet de dEmo fins al gall de la rotonda de l’Obac, el ciclista d’Engolasters, el bust d’acer de Coprínceps i naturalment les dues estupendes peces de Viladomat que il·luminen els jardins del Comú i la plaça de Sant Pere Màrtir. Doncs existeix: dos centenars i mig d’obres que normalment dormen el son dels justos al magatzem de la primera planta del CAEE, la de Viladomat, al fons i a la dreta. Diu la directora, Aurora Baena, que el fons es va començar a constituir a partir del 1990, quan s’inaugura el Comú nou i s’hi obre la primera sala d’exposicions. Bona part de l’obra procedeix de les exposicions que es van programar aquells primers anys, “però en realitat és una col·lecció molt eclèctica, t’hi pots trobar mapes, diplomes, escuts, fotografies, cartells, una mica de tot, en fi, a banda d’obres estrictament artístiques. La llàstima és que en algun moment es va deixar d’adquirir obra. Seria interessant disposar d’una partida anual, per petita que fos, per poder ampliar el fons”.

El cert és que el dipòsit no està concebut per rebre visites: amb prou feines hi caben mitja dotzena de persones, que a més han d’anar desfilant d’un en un entre les rengleres d’arxivadors, d’aquests que s’obren amb  fascinants manetes. Cal tenir en compte, a més, que una part considerable de la col·lecció –Sergi Mas, Galobardes i Josep Puig, Mujal, Zoe i Francisco Sánchez, Regada, Guillem i Ciáurriz, Trudy Kunkeler, John i Fiona Morrison, Eve Ariza, Manel Gibert i Arnau Orobitg, Valdés, Altimiras, Contreras i Maite Luque– s’exposa a CAEE, 2005-2025. Però amb una mica de paciència salta la sorpresa majúscula: els esbossos de l’escultura monumental de Viladomat, que incomprensiblement no s’han vist mai en públic. Una llàstima, especialment perquè la sala dedicada a l’escultor escaldenc sembla fossilitzada en algun moment del segle passat. I no per falta d’obra de primera fila. Així que mirant pel forat del pany va i el que apareix és Viladomat. No és que fos gaire difícil intuir-ho, però com hauria dit Paul Éluard, “hi ha altres Viladomats, i també estan al CAEE”, qui ho havia de dir.

Dipòsit de banda, la visita es completava amb una il·luminadora conferència sobre l’abans i el després d’una exposició. Sospitàvem que la programació es tanca amb molta antelació, especialment en el cas d’exposicions més o menys mediàtiques. Doncs ve: l’equip del CAEE està ultimant ara mateix el que veurem el 2025. I l’exposició que succeirà a la dels 20 anys –gravats de Durer, obrirà a l’estiu– es va gestar el 2023. La cosa va més o menys així: Baena i companyia proposen una bateria d’idees a la comissió de Cultura, que és el primer filtre. Si el superen, els espera l’examen definitiu a la junta de govern, que és la que marca les directrius de l’equipament. Quines són les del CAEE? Exposicions inclusives i accessibles, és a dir gratuïtes i per a tots els públics, veïns i també turistes, dirigides al “gran públic”: Kandinsky, Dalí i Picasso, Star Wars, Barbie i anar fent. Una altra cosa és l’Espai Caldes, consagrat a l’art contemporani i més hard. “Es tracta que siguin dos programacions diferenciades i complementàries”.

Doncs ara ja ho sabem. És també interessant conèixer les intimitats d’una exposició. Les explica Cristina Gómez,  no és la menor la clàusula Thyssen, que deu el nom a qui es poden imaginar i per la qual el Govern eximeix les empreses que importen obra artística destinada a exposicions d’abonar-ne el 10% del valor total a la duana... sempre que l’exposició en qüestió hagi estat declarada d’interès nacional pel ministeri: “Penseu que una exposició important pot estar valorada en mig milió d’euros. Hi ha una diferència entre haver-ne de dipositar (o no) 50.000 a la duana. Quan les obres tornen a casa es recupera el dipòsit, però obliga a tenir immobilitzada durant tres mesos una quantitat important. Pot ser clau perquè un col·leccionista s’ho repensi”.

Una altra figura interessantíssima (i pelet misteriosa) és la de l’anomenat correu, la persona de confiança designada per la propietat d’una col·lecció perquè en supervisi la logística i en garanteixi la integritat des que surt de casa seva fins que penja al CAEE: “Ell té l’última paraula pel que fa a la manipulació de les obres, diu si han de pujar en ascensor o per l’escala, i en aquest cas, quantes persones han de carregar-la. Fins al més mínim detall. Una vegada desembalada, és el comissari o curador qui decideix quina obra es posa, i el lloc, però sempre amb un ull del correu a sobre”. Per cert: s’havien demanat mai quan triguen a muntar una exposició com CAEE, 2005-2025? Doncs quinze dies mínim. I quan arriben les obres, tots els detalls –ubicació, altura, il·luminació, carteles– ja s’han d’haver resolt. En fi, pensin en tot això la pròxima vegada que s’acostin al CAEE. I no facin tard, perquè el fons que ara mateix exposa no l’havien vist mai, i trigaran probablement a tornar-lo a veure.