“Els Gresham seien a la terrassa de l’hotel Cisco de Sans després de dinar, conversant.
–No ho veieu, estimats –deia l’Evelyn Gresham, amb la seva veu forta i entretallada–, que m’he d’endur la filla de la Sylvia? Això sí, no és que ho vulgui, però ho he de fer. Ho veieu, oi?
–I la seva família paterna? –va dir en Guy”.
La família paterna de la filla de la Sylvia, la Denham, eren l’esposa del difunt senyor Dobie –que ja no era la Sylvia, morta també anys enrere– sinó la madrastra de la Denham i els seus quatre fills, que es quedaven a Andorra, casa seva. També ho havia sigut els últims anys de la Denham, però ara que s’havia quedat sense pare la tieta Evelyn i parentela havien vingut de Londres per salvar-la i endur-se-la a la civilització.
Som a l’Andorra dels anys 20 i així arrenca Tren equivocat, la novel·la re Rose Macaulay, fins ara inèdita en català, que Trotalibros s’acaba de treure gloriosament de la màniga. En vam parlar aquí mateix dies enrere i si hi tornem avui és perquè el Cisco de Sans és l’únic escenari andosí inequívocament identificable a la novel·la. L’únic indici que permet sostenir que Macaulay sabia de què parlava quan parlava d’Andorra, a banda de considerar-nos un territori prou primitiu, prou incomunicat i prou recòndit per satisfet la dèria del Mr. Dobie per retirar-se en un racó de món on fos més que improbable topar-se amb un expatriat britànic.
Una altra cosa és si la novel·lista va arribar a venir mai. Més probable sembla que es topés amb la referència de l’hostal Cisco de Sans en alguna de les relacions de viatgers que van proliferar entre finals del XIX i principis del XX. Ho explica Casi Arajol, el nostre bibliòfil major i que a més, casualitats de la vida, va néixer a cal Cisco de Sans, que encara avui existeix, reconvertit en nu Bed & Breakfast i amb aquest mateix nom, al carrer Anna Maria Janer de la capital. Tenim altres hotels amb pedigrí literari digne del sensacional catàleg de Nathalie de Saint Phalle –pensin en el Mirador, el Parc Hotel, el Palanques, el Pol i el Calbó– però el Cisco de Sans és probablement el més antic, amb el permís del Calones, i sens dubte el més longeu.
La casa la van aixecar de zero els besavis del Casi, Francisco Arajol i la seva esposa. Ell havia nascut a casa Sans –on hi havia hagut la primera llibreria La Puça i on es conserva el que queda de la galeria Riberaygua– i ella, a casa Nyerro –avui, can Benet, a l’antic carrer Major. La núvia va aportar com a dot el terreny on de seguida van aixecar la casa familiar. El Francisco es guanyava la vida fent de traginer –pells de conill en el viatge de baixada a Manresa. Tàrrega i Calaf, oli i vi en el de pujada–, i va ser qui va donar nom a la casa. L’ofici el va heretar el fill, Juan Arajol, a qui la viatgera anglesa Lucia Purdy descriu a A Hidden Republic com “l’espècimen més pur de l’antiga raça andorrana: era un home honest i capaç, una de les persones més respectades del país, tenia la musculatura d’un bou, ulls foscos i brillants i l’expressió franca que només es troba en els homes de naturalesa expansiva”.
Van ser ell i la seva esposa, Antònia Duró, filla de Civís, els que van obrir l’hostal. Quan Purdy arriba a Andorra se’ls troba a Soldeu, tornant del viatge de nuvis a Puigcerdà. Era el 1901 i l’hostal els devia servir per diversificar l’economia familiar: Juan feia de traginer i Antònia duia l’hostal, ben aviat amb l’ajut dels fills, l’hereu, Francisco i Lola. Un altre il·lustre viatger, Lewis Gaston Leary, deixa constància a The Hidden Republic –el títol ja estava una mica gastat– dels pantagruèlics àpats amb què es regalava a cal Cisco de Sans cap al 1912, que és quan ell ens visita. Atenció al menú: cap de senglar, puré de pollastre i ou, estofat de patates, pèsols i col, bou en conserva i salsitxes, fricassé de pollastre farcit de més salsitxes, ous passats per aigua, pollastre rostit, flam, compota d’albercocs, nous pelades, vi de Burdeus i xampany. Res a veure amb la misèria amb regust d’all i a oli ranci de tantes relacions més o menys coetànies: “Tot estava deliciosament cuinat i era d’una abundància desconcertant. A més, canviaven el servei a cada plat”. S’entén que quan el Consell celebrava sessió fos la padrina de cal Cisco –junta amb la del Calones– qui cuinava per als Molt Il·lustres.
Quan mor l’hereu Francisco és el pare del nostre Casi, el primer Casi, qui torna a correcuita de Barcelona –se n’hi havia anat amb 14 anys, després de passar pel seminari, a fer de dependent en una tocineria de la Boqueria– es casa amb Carmen Farràs i es fa càrrec de cal Cisco i també de l’incipient negoci de transport de viatgers que havia engegat el germà gran tunejant el xassís d’un camió per reconvertir-lo en cabina d’un rústic autobús que cobria la línia de la Seu. Als anys 40 farà societat amb Robert Cassany per fer la línia de l’Hospitalet-près-l’Andorre amb l’avui cèlebre Fargo, i aviat funden amb cinc socis més la Hispano Andorrana.
Però aquesta és una altra història. Tornem al 1936, quan esclata la Guerra Civil espanyola: recalen a l’hostal refugiats com el rector del seminari de Tarazona i el seu germà, Plàcid Santaeulàlia –“anys després, quan vaig baixar a estudiar a La Salle de Barcelona, me’l vaig tornar a trobar: ell n’era el director!”– per no parlar de les catorze novícies (i la mare superiora) del convent de la Sagrada Família de la Seu. Totes quinze van passar a Andorra el 27 de juliol del 1936. Es van refugiar a ca les monges, just davant –casualitats de la vida– de cal Cisco de Sans i s’hi van quedar fins al 4 de setembre a la matinada, que van embarcar rumb cap a Itàlia: “Subimos a un autocar cuyo chófer, dueño del mismo, era un próximo vecino de nuestras religiosas en Andorra, persona para nosotras de toda confianza”, diu una de les novícies en una carta datada el març següent a Buenos Aires i recollida per Francisco Javier Galindo a La Seu, 1936: “Le acompañaba otro chófer por si ocurría alguna avería en un viaje tan largo.” El xofer titular era el Casi (pare), un altre “espècimen pur de l’antiga raça andorrana”, i el destí final, Gènova, on van arribar sense novetat amb la intenció de saltar cap a l’Argentina.
Doncs tot això, perquè Rose Macaulay parla a Tren equivocat d’aquella tranquil·la sobretaula a cal Cisco de Sans en què decidien el futur de la pobra Denham. No és sensacional?
