El Fargo, se’n recorden? Sí, home, el padrí més dels nostres autobusos, un venerable artefacte que Robert Cassany i Casimir Arajol van anar a buscar el 1947 a París –el van matricular aquell mateix any amb el número de placa AND 402 a– i que va senyorejar les nostres carreteres, i les dels veïns, fins que l’últim propietari el va dipositar com si fos una joia en un solar de Fontaneda. S’hi va quedar quatre decennis llargs, fins que el desembre del 2019 Velles Cases, aleshores pilotada per Claude Benet, el va gairebé exhumar per emprendre un projecte aventura d’arqueologia industrial inèdita entre nosaltres.

Un lustre després, l’Operació Fargo arriba (per fi) a la recta final. El Govern i el Comú d’Escaldes hi injectaran entre tots dos una quantitat pròxima als 40.000 euros que permetrà reprendre’n la restauració just on es va quedar aturada fa dos anys després que s’esgotessin els fons recaptats per la via del micromecenatge i del patrocini. El Govern ja ha aprovat el seu pessic, 18.000 euros, que serviran –diu Jordi Güell, que en nom de Velles Cases forma part de la comissió tècnica que fa el seguiment tècnic d’aquesta estupenda aventura– per pintar la carrosseria i instal·lar els marcs i els vidres –tots dos, els originals, que s’han conservat gairebé de miracle. L’aportació del Comú, 20.000 euros més pendents de ser aprovats pel ple però ja emparaulats, es destinaran a obrar el miracle que el motor del Fargo torni a runrunejar mig segle després.

Aquesta segona i definitiva fase començarà de seguida que el planxista i el taller li donin hora. Güell creu que, ara sí, el Fargo pot estar restaurat en un 90% “en algun moment del 2025”. Amb motor operatiu, ja s’ha dit, perquè la intenció és que el vehicle sigui capaç de desplaçar-se de forma autònoma i no calgui recórrer, com fins ara, a remolc i plataforma. Quedarà un 10%. Quin? Els seients, el toc final i probablement la part més delicada de tot plegat perquè el Fargo es va carrossar a París i seguint les indicacions dels primers propietaris, sobre un xassís de la casa Dodge, no consta quina va ser la configuració final, avui en diríem personalitzada, i els seients no es van conservar. Caldrà recórrer a la diguem-ne anàlisi comparada amb els exemplars similars que han arribat fins als nostres dies i encarregar-los molt probablement de nou.
El que sí que està per fi clara és la situació legal de la criatura: la propietat la conservarà el Govern, i la custòdia, el Comú d’Escaldes, que s’encarregarà del manteniment i conservació. Els usos que se li donaran es decidirà una comissió mixta amb intervenció també de Velles Cases. Després de cinc anys parlant-ne, no estan una mica impacients, de veure’l circular pels nostres carrers?