Mentre el Museu Nacional segueix ben clavat al regne de les quimeres andosines, d’on polítics d’un signe i l’altre només el treuen a passejar quan toca campanya electoral, el Consell General s’ha tret de la màniga una estupenda exposició que és ben bé un tastet del que podríem veure en aquest quimèric museu. Sota el lema Art andorrà: el fons del Consell General ha reunit una quarantena d’obres d’autors nacionals que formen part dels fons institucional i que mai fins ara s’havien exposat en públic. Si són dels que aprofiten la jornada de portes obertes de la Constitució per tafanejar pel nostre parlament, cosa d’altra banda molt saludable, és possible que alguna d’aquestes peces els resulti vagament familiar perquè habitualment pengen o romanen –feia decennis que no feia servir aquest verb i em venia de gust, prometo no tornar-hi fins al 2040– a les dependències del Consell. Però el més fàcil és que les contemplin per primera vegada.

Són 36 obres, entre pintura, escultura, fotografia i també cartells, una per cada artista local que forma part del fons. Les peces d’autor andosí són en total 72, i la col·lecció s’estira fins als dos centenars llargs si hi comptem els estrangers. Es va començar a gestar a finals dels anys 80. Primer, diu l’assessora del Consell per a qüestions artístiques, Maria Martí, servia per il·lustrar la nadala que el Consell repartia entre les autoritats: se’n feia una litografia amb una tirada de 120 exemplars i l’original passava a ingressar al fons. A partir del 1998 es va optar per encarregar l’obra a artistes exclusivament locals i amb una sola consigna: que s’inspiressin, ni que fos vagament, en els valors del parlamentarisme. La sèrie la va estrenar Alfons Valdés, i en els dos decennis següents s’hi han anat afegint la nòmina gairebé íntegra dels nostres autors vius i també morts (Josep Viladomat, Carme Mas, Pep Aguareles, John Morrison). Hi ha pintura (Eve Ariza, Sam Bosque, Àngel Calvente, Joan Xandri, Dolors Novellas, Carme Massana, Francisco Sánchez, Zoe, Emma Regada, Roger Mas, Anna Mangot, Mercè Ciàurriz); escultura (Faust Campamà, Jordi Casamajor, Judit Gaset, Pere Moles); fotografia (Tony Lara, Carles Esteve, Jaume Riba, Edu Comellas, Natàlia Montané, Helena Guàrdia, Facu Santana), i també cartellisme (Irene Clua, Mersi Studio, Jecom Disseny). Permetran que deixem a part el cas de Sergi Mas, el patriarca de les nostres arts plàstiques, que compareix amb El Peret de la Lluïsa, obra sensacional de l’etapa surrealista del nostre home, a mig camí entre Magritte i Frida Kahlo, i un delicadíssim homenatge a l’històric nunci de Casa de la Vall que hi va exercir durant mig segle i que només s’havia vist a la retrospectiva que el 2015 li va consagrar el CAEE. Si s’hi miren bé, perquè les obres de Sergi Mas sempre guarden sorpreses, als peus del quadre hi trobaran l’urna que durant segles va servir com a primitiu Armari de les Sis Claus.

Que tots els que hi són s’ho mereixen no gosaríem posar-ho mai en qüestió. Però entre les absències clamoroses –posem que parlo de Martín Blanco i d’Ahmed Keshta, dit així de patac– n’hi ha una d’especialment sorprenent: la de Javier Balmaseda. Un fons d’art contemporani andorrà no estarà mai complet sense obra del nostre artista més internacional. El comitè creat aquesta legislatura per decidir l’artista a qui se li encarrega cada any una obra –i que integren els síndics, Carles Ensenyat i Sandra Codina; la presidenta de la Comissió de Cultura, Susanna Vela; una assessora del ministeri de Cultura, Meritxell Blanco; un assessor extern, Fernando Romero, i la mateixa Martí– podrà esmenar-ho en pròximes convocatòries.

Aprofitin en fi, perquè quan el 30 de març es clausuri Art andorrà: el fons del Consell General, el cap de casa i tota la Casa de la Vall tancaran per reformes com a mínim fins al desembre. És per tant l’última oportunitat de veure l’interior tal com va quedar a la reforma del 1962, i que la intervenció dirigida per Enric Dilmé, amb l’assessorament d’Eudald Guillamet, promet girar com un mitjó. Començant pel gotelé de les parets, tan deliciosament vintage, que tanta angúnia fa a alguns. És també una oportunitat d’intuir com podria lluir el nostre fantasmagòric Museu Nacional, com a mínim la secció d’art contemporani, si un (més que improbable) dia algú es decideix a treure’l del calaix de les quimeres i portar-lo a la prosaica realitat.