Poques vegades, per no dir cap, he tingut un xoc diguem-ne intel·lectual com la primera ocasió que vaig topar-me amb Peter Singer a les pàgines d’un diari. Va ser com si de sobte escoltés un  marcià, pels arguments literalment extraordinaris que anava desgranant amb naturalitat i, sobretot, amb lògica difícilment refutable en defensa dels drets dels animals. Començant, naturalment, pels micos, que senten i pateixen com nosaltres, o gairebé, sosté, i acabant per les pobres gallines i els ous que fabriquen com en una cadena  de muntatge: “Si reconeixem drets elementals a tots els éssers humans”, ve a dir el bon Peter, “no els els podem negar als grans simis. Per què tracem una frontera en la nostra espècie? Què ens fa tan especials?”

Segons ell, res, i ho porta fins a les últimes conseqüències. Negar-los-els, conclou amb certa vena provocativa, és directament equiparable a pecats intel·lectuals avui nefands com el racisme o el masclisme. Però encara va més enllà: no n’hi ha prou de denunciar les corrides de toros a Espanya, la ingesta de carn de gos a Corea o les matances de foques al Canadà, “i si ho fas però a la vegada continues consumint ous de gallines que s’han passat la vida en una granja o carn de vedella que s’ha vist privada de les seva mare i de la seva dieta és com si denunciessis l’apartheid a no sé on però et neguessis a vendre o llogar-li el pis a un negre”. Glups.

Primer de tot, cal dir que Singer és un molt hàbil argumentador, que és també el pare de l’anomenat altruisme efectiu, que combina audaçment amb l’utilitarisme, i que predica “el major bé per al major nombre”. I que llegeixes, no sé, Liberación animal, i corres el risc de convertir-te en vegetarià, o pitjor encara, vegà. No ha sigut el cas, la veritat, i continuo pensant, com Woody Allen, que aquest món és l’únic on et pots cruspir un bon entrecot, i que només per això ja val la pena. Però el del filòsof australià és un pensament disruptiu que et posa cara a cara amb les teves conviccions més arrelades, i no és evident que en surtis indemne.

Doncs això és precisament el que pretén Pensar, el nou cicle de debat que s’ha tret de la màniga La Trenca. Una ocurrència sense parangó entre nosaltres i que pretén acostar el pensament de deu grans intel·lectuals del segle XX. La cita és cada últim dilluns de mes a la llibreria (19 hores), i com que no semblava factible portar-los en persona, cadascun serà presentat per un amfitrió andosí, que n’exposarà el sistema, la doctrina o els punts clau del pensament amb la idea d’obrir immediatament un debat entre el públic. La idea va sorgir, diu la llibretera Roser Suñé, a instàncies dels clients i amb la molt saludable intenció de crear, diu, “un espai sense cap altra pretensió que el simple plaer de debatre”.

En el cas de Singer, el defensarà Manel Gibert i –llàstima– haurem d’esperar fins al 27 d’octubre. Però el cicle començarà el 27 de gener i els honors els farà el lingüista i activista Noam  Chomsky, a càrrec d’Eva Arasa. Seguiran la periodista Naomi Klein, pionera de la denúncia de la globalització amb No Logo i avui embarcada en una croada contra la imatge distorsionada que les xarxes ens tornen de nosaltres mateixos amb Doppelganger (Quim Torredà, 17 de febrer); el filòsof Michael Sandel (Cerni Escalé, que en va ser deixeble, 24 de març); Martha Nussbaum (Marc Vila, 14 d’abril); Jurgen Habermas (Yvan Lara, 26 de maig); Yuval Noah Harari (Patrícia Bragança, 30 de juny); Judith Butler (Acant Escalé, 29 de setembre); Slavo Zizek (Carles Sánchez, 24 de novembre), i Thomas Piketty (Roger Padreny, 15 de desembre).

Ja saben, a La Trenca, i entrada lliure. Bon profit.