Han hagut de passar quinze mesos, quinze, des que el juny del 2023 s’hi van fer les primeres cales, però ara sí que sí. Aquesta mateixa setmana acabarà la restauració del pont dels Escalls, que reobrirà previsiblement al públic a partir de dilluns. Amb novetats importants a la vista: la primera de totes, el doble pendent o esquena d’ase que contra pronòstic va aparèixer quan es va aixecar el sòl, i que Patrimoni van decidir conservar. Una diferència clau, perquè les últimes generacions d’escaldencs havien conegut un pont dels Escalls completament pla, de costat a costat. Ara li ha sortit gepa, com és d’altra banda habitual en els ponts de tradició baixmedieval: pensin només en el de la Margineda i pensin també, i paradoxalment, en el pont Pla.

Més encara: sota els successius nivells de grava, terra i pedra amb què s’havia anat omplint el sòl al llarg dels segles, i també aquí contra pronòstic, es va exhumar el paviment original de còdols i morter, en prou bon estat de conservació com perquè els arqueòlegs que hi han treballat decidissin de seguida conservar-lo. Aquest paviment va de cappont a cappont i tan sols s’ha hagut de reconstruir a la part central –a la gepa, per entendre’ns– i per culpa de la canonada soterrada que d’altra banda ha sigut el maldecap d’aquesta intervenció, perquè quan es va començar a excavar el pont –ningú no en tenia notícia– encara estava en ús i va paralitzar-ho tot fins que es va poder fer la derivació.

La bona notícia, diu l’arquèoleg Abel Fortó, que ha supervisat la intervenció per compte de Patrimoni, és que s’ha retirat un element potencialment perillós –“Si en algun moment s’hagués rebentat hauria pogut malmetre de forma seriosa el paviment”– i que en endavant caminarem pel pont tal com va ser concebut i construït. Hi ha també una mala notícia, és clar: que no s’hi ha pogut recuperar cap resta ceràmica que permeti aventurar-ne una datació. Així que continuarem sense saber de forma fefaent quan es va aixecar. Patrimoni considera que podria datar del segle XVIII, potser del XIX, i tot i que l’historiador David Mas en va localitzar una menció documental ja el 1458, que sabem que al segle XVI hi havia com a mínim una passera, i que el 1880 s’hi va formar el tractat que va posar fi a la revolució d’aquell any.

Fortó confia que el buidatge dels arxius acabi facilitant alguna pista concloent –no seria la primera vegada: quan es va excavar el pont de la Margineda tampoc es va recuperar cap material, i es va poder datar a posteriori, és del 1487, gràcies a un document de l’arxiu lauredià que parla d’un pont “nou” entre el coll de Vita Romana i el Prat Primer tirant a Palomera”– i rumia si practicar la prova del carboni 14 a les restes de morter: “Tècnicament és viable, però aporta unes forquilles temporals tan àmplies que són poc útils quan parlem d’una construcció tan moderna”.