No és el primer gravat medieval amb la representació d’un guerrer en posició de combat que es documenta a les nostres muntanyes. Ni serà probablement l’últim, perquè estem parlant de Jordi Casamajor, que en els tres lustres llargs, per no dir quatre, que es dedica a caçar petròglifs per allà dalt n’ha localitzat prop de tres milers. Però el guerrer de Sornàs, amb què es va topar setmanes enrere no té parangó entre els de la seva espècie entre els documentats fins ara entre nosaltres. I n’hi ha uns quants: el conjunt de la paret vertical del Roc de les Bruixes, probablement els que han tingut major fortuna mediàtica, però també els de Coll de Jou, a Escaldes; els de Rocafort, a Sant Julià, i els de la Cortinada, també a Ordino. Però és que ens trobem davant d’un unicum, com els arqueòlegs defineixen les troballes singulars.

La pregunta és òbvia: i per què mereix aquesta consideració el guerrer d’aquí al costat? No per la mida, perquè amb prou feines supera els 10 centímetres d’alçada. La ubicació ja son figues d’un altre paner, perquè aquest soldat el van anar a gravar en una zona boscosa a 1.500 metres d’altura, i no al fons de la vall com és habitual amb la majoria dels petròglifs documentats a Ordino. És a més una figura sola i aïllada, no forma part de cap conjunt com acostumen a trobar-se els gravats medievals. I en lloc de l’esquist habitual, on n’hi ha prou amb un ganivet per traçar per incisió una figura rudimentària, estem parlant d’una barreja de pissarra i calcària.

Però el que el converteix en un espècimen en veritat extraordinari entre els que s’han documentat al nostre país és la tècnica: en lloc de la incisió fina sobre pissarra, l’artesà que es va dedicar a gravar el nostre guerrer d’avui ho va fer a consciència: primer va esbossar la figura i després la va anar repicant fins a aconseguir el resultat final, que es pot visualitzar molt fàcilment. Una figura, diu, “molt potent, més consistent i més compacta del que acostumem a trobar”. La tècnica del repicat, molt més elaborada, requereix més habilitat i més temps d’execució que la incisió, l’espasa i l’escut estan perfectament perfilats i Casamajor s’atreveix a aventurar una interpretació: “Per mi, l’autor va fer-se un autorretrat”.

Precisament l’escut li permet proposar una datació aproximada, sempre difícil i sempre qüestionable quan parlem de petròglifs. Casamajor l’ubica amb totes les precaucions entre els segles IX i XI, en època altmedieval, “perquè en opinió dels medievalistes els escuts circulars corresponen en aquesta època”. L’altra pregunta, igualment òbvia, és com s’ho va fer per descobrir amagat en un roc a 1.500 metres d’alçada un gravat que amb prou feines fa 10 centímetres”: “A força de buscar-ne acabes desenvolupant una mena d’intuïció. Hi ha rocs que de seguida veus que son prometedors, i aquest n’era un. També t’he de dir que de rocs com aquets en puc haver inspeccionat un centenar. O mig miler. I que és el que fa 101 el que té premi.” En aquest cas premi gros, perquè, insisteix, “no és un altre guerrer. Aquest és extraordinari, i a Andorra no n’havia vist cap d’igual. I que sigui nou de trinca, perquè no estava referenciat, el fa també especialment valuós i especialment interessant”.

Es tracta en qualsevol cas d’un premi a la constància: Casamajor treballa des del 2023 en un programa de Patrimoni per inventariar, descriure, documentar i geolocalitzar l’art rupestre del nostre país, des de la més humil creu de terme fins al conjunt més espectacular. La seva feina consisteix en enfilar-se per les muntanyes, comprovar la ubicació i estat dels que figuren als repertoris, i buscar-ne si és possible de nous. I així és com va anar a espetegar al de Sornàs. De moment en porta més d’un centenar. I els que vindran, adverteix, “perquè com qui diu tot just acabo de començar”.