Remolins, Pasques i Fàbrega cataloguen a l’últim número de la revista ‘Interpontes’ una trentena de dòlmens alturgellencs fins ara inèdits.

Que l’Alt Urgell és terra de dòlmens, túmuls, cròmlecs, cistes, menhirs i altres relíquies de pedra vella –esquist, bàsicament– ho sabíem des del treball pioner de Lluís Vidal, Josep Colominas i Joan Serra Vilaró, ara fa un segle. I ens ho ha recordat els tres últims estius l’arqueòleg Gerard Remolins –al capdavant de Regirarocs– amb l’excavació i restauració del dolmen de la Llosa, a Bescaran. La sorpresa (relativa) és que al centenar llarg de monuments megalítics censats fins ara a la comarca n’hi haurem d’afegir en endavant la trentena d’inèdits que ell mateix, Jordi Pasques i Albert Fàbrega han tret a la llum a l’últim número de la revista Interpontes, que publiquen Salòria i l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell.

Abans d’entrar en matèria, precisem: el dolmen és un enterrament col·lectiu que al nostre tros de Pirineu va estar en ús entre el calcolític –posem que cap al 3000 abans de la nostra era– fins al final de l’edat del bronze, posem que cap al 1500 abans de la nostra era. Una cambra funerària, doncs, aixecada amb blocs de pedra que, com a mínim en la teoria, es completava amb un túmul –la muntanyeta de pedra que recobria el dolmen– i delimitat per un anell de pedres: el cromlec.

Això, dèiem, sobre el paper, perquè en la realitat el que més abunden són els dòlmens tots sols, sense el túmul ni el cromlec reglamentari. Segons Remolins, perquè han desaparegut –sovint utilitzats com a pedreres– o perquè per algun motiu mai no es van arribar a construir. Però hi ha excepcions, és clar. I la més suculenta d’entre els trenta nous megàlits alturgellencs és el dolmen de Burbre, a Montferrer, que ho té tot, inclosos túmul i cromlec, i que havia passat fins ara incomprensiblement desapercebut perquè –diu Remolins– s’aixeca a tocar d’una pista forestal i d’una antena de telecomunicacions: “La gent del territori sap que existeixen aquestes estructures, és clar, però no els donen importància o suposen que els arqueòlegs ja les tenim inventariades, i no sempre és així, i tot plegat suggereix que n’hi ha molts més que esperen ser descoberts... o redescoberts”.

El dolmen de Setcomelles, a Coll de Nargó, forma part d’aquesta última classe: Serra Vilaró l’havia referenciat d’oïdes el 1927, però no el va arribar a documentar, i ha hagut de transcórrer quasi un segle perquè aquest dolmen fins ara fantasma fos localitzat de forma fefaent. La llàstima és que, com tants d’altres, no hi ha rastre ni del túmul ni del cromlec reglamentari... si mai els va tenir. També era possiblement conegut per la gent del país el dolmen del Bony de les Bigues, a les Valls de Valira, que tampoc no s’aixeca ni en un lloc recòdit ni està cobert per la vegetació. Però mai no havia estat referenciat fins que el 2015 un excursionista en va donar notícia.

En canvi, el que sí que és nou de trinca és la cista de la Font Grossa, també a Valls de Valira, que –segons Remolins– presenta una tipologia prou singular –planta circular i, aquesta vegada sí, restes del que possiblement n’era el cromlec– que suggereixen l’existència d’un corredor d’accés com el que va aparèixer contra pronòstic al dolmen de la Llosa, cas únic entre els monuments megalítics d’aquest costat del Pirineu. La llista dels jaciments que han documentat amb detall inclou el dolmen del Clot de Nidola i el del Collet de Peguera, tots dos a Fígols; el de la Torrota dels Moros, a Montferrer; el túmul del Serrat del Torrent, a Peramola; el del turó del Gosset, a Valls d’Aguilar; i –atenció– dos menhirs o pedres dretes –avui, generament caigudes–, que no eren pròpiament enterraments, sinó més aviat fites: el de Castellassos, a Coll de Nargó –avui a terra– i el del Serrat del Salze, a Montferrer, encara vertical.

N’hi ha una quinzena més –entre dòlmens, paradòlmens, cistes, fosses, túmuls i cabanes– també inèdits però pendents de ressenyar, i uns altres vint de documentats però curiosament sense localitzar, com aquelles illes oceàniques dels anys heroics de la navegació que eren albirades per un capità intrèpid, elevades als honors de les cartes nàutiques i mai més se’n tornava a saber. Així que a la crònica megalítica del Pirineu encara li falten unes quantes pàgines per escriure.

Brevíssima relació de la destrucció del nostre patrimoni megalític

Resulta que l’Alt Urgell és la segona comarca catalana més rica en restes megalítiques, després de l’Alt Empordà. Lògic, diu Remolins, perquè la vall del Segre és l’altra via natural d’entrada a la península per aquest costat del Pirineu. Se n’hi han documentat prop d’un centenar i mig, i l’abundància extraordinària pot suggerir que el territori megalític s’estén també cap al Principat. Doncs no. Contra el que dicta la lògica, per aquí dalt no queda ni un sol dolmen. De menhirs, només un, el de Sant Cristòfol, a la Cortinada, que a més és una rèplica moderna, tallada el 2016 per Tonet Naudí, i que es va instal·lar ben a prop al punt –el camp del Ceró, a la trenca entre Ansalonga i la Cortinada– on fins algun moment abans del 1980 s’hi aixecava l’original. Quan van eixamplar la carretera va ser desclavat i enretirat, i algun espavilat va aprofitar per endur-se’l a casa. El mateix destí que han patit els altres megàlits que hi havia hagut per aquí, recollits per Pere Canturri i David Gálvez: des dels paradòlmens de Sornàs, Bixessarri i Encamp al menhir de Fra Miquel –només en queda el gravat d’Eugene Sadoux (1884)– i el de la Serra de l’Honor, que encara existia el 1900, quan Py Oliver el va fotografiar. Tots van volar.