Sí, és veritat que al desembre els veïns del barri van estrenar el pont de la Tosca, després d’una rehabilitació integral que en va renovar el paviment, en va obrir dues gàrgoles per evacuar l’aigua, en va substituir la biga de ciment que embrutava un dels caps del pont, en va igualar el parapet i en va apujar per seguretat el nivell en els punts on era més baix, per dir només les intervencions més visibles que el van deixar com nou. Però quedava per fer el que més mal feia a l’ull, la bateria de canonades que corren pel marge dret d’aquell tram del Madriu i que trenquen la perspectiva de forma insalvable.

Semblava que el Comú se n’havia oblidat, però no. Quinze dies enrere va començar una segona intervenció que té precisament per objecte obrir al passatge que corre paral·lel al riu una rasa per soterrar les canalitzacions de FEDA, clavegueram i aigua termal avui a la intempèrie. Un cop enterrats aquests serveis, diu el Comú, es pavimentarà el passatge i s’enderrocarà el mur d’on avui pengen les canonades i s’instal·larà una barana al llarg del passatge per donar més “visibilitat” a l’estructura. El colofó de tot plegat serà un nou enllumenat –pensin en el del pont d’Engordany– i el Comú ha destinat a tot plegat un pressupost de 70.000 euros. El resultat el veurem d’aquí a quatre o cinc setmanes, si es compleixen els terminis.

Notícia de les grosses perquè el pobre pont de la Tosca semblava condemnat a arrossegar eternament aquests inoportuns complements. De fet, en l’última intervenció, el 2013, es va renovar el paviment però es va descartar el soterrament de les conduccions amb el taxatiu argument que era “tècnicament impossible”. Deu anys després, i manant uns altres, es veu que ja no ho és, i tot això que hi surten guanyant els veïns i el pont, els més modern dels tres viaductes històrics de la parròquia. Recordin que el de la Tosca es va construir el 1820 i que és l’únic de tots els nostres ponts de pedra del qual coneixem el nom del constructor: un mestre d’obres d’Auzat anomenat Totsen, segons consta en el contracte exhumat per David Mas a l’arxiu comunal.

El pont actual té per tant dos segles de vida, però n’és només l’última versió, lògic perquè fins a principis del segle XX era l’únic pont que permetia a l’antic camí ral salvar el riu Madriu i continuar cap a Encamp. Segons el mateix Mas, la primera referència documental és del 1449. Desconeixem si ja era de pedra o només d’humil fusta, tot i que la compravenda s’hi refereix com a “pinte dit Thosca” i sembla indicar que de pedra. Segur que ja ho era el 1652, que el Comú ordena renovar-ne la gravada de la pujada. El del 1820, any gravat a la dovella central de l’arc, en devia substituir un d’anterior arrasat per un aiguat. Potser el del 1772 que es va endur també el d’Engordany.

La gepa es queda, el paviment original, també, i l’únic dubte als Escalls són els parapets
Dilema resolt: recordaran que al gener, conclosa la primera fase de l’excavació del pont dels Escalls, ens vam quedar amb el dubte de si Patrimoni del Comú optaria per conservar el paviment original de còdols i morter que havia aparegut per sorpresa sota les successives capes de grava, terra i pedra amb què s’havia anat omplint. Encara més: retirades aquests capes fins a arribar al nivell inicial, va saltar la sorpresa: el pont dels Escalls no era pla, com ens pensàvem i com l’havíem conegut fins ara, sinó que gastava el doble pendent o esquena d’ase característic dels ponts baixmedievals, només cal que pensin en el de la Margineda i en el pont Pla, que ja és paradoxa. El dilema era doble: si es mantindria el paviment i si es conservaria el doble pendent també original.

La resposta al primer interrogant era previsible, perquè el paviment original es va excavar de cap a cap del pont, que presentava un notable estat de conservació i escasses llacunes. I així ha sigut. El doble pendent va generar més dubtes, però la decisió provisional ha estat conservar el del paviment i posposar el del parapet fins que la restauració estigui en un estat més avançat. La consigna és que els nous parapets no comprometin la seguretat dels vianants, i per tant s’hauran d’aixecar a una alçada mínima de mig metre a tot el llarg del pont. La resposta la sabrem a finals d’octubre, quan està previst que acabi per fi una intervenció que va arrencar al juny de l’any passat amb uns primers sondejos que van tenir uns resultats tan positius que es va decidir programar-hi una excavació amb tots els ets i uts. El que encara no s’ha pogut concretar és la data de construcció: la primera menció és del 1458, segons David Mas, al segle XVI sabem que hi havia com a mínim una passera, i al 1880 s’hi va firmar el tractat que posava fi a la revolució d’aquell any. En tindrem la resposta quan arribin els resultats de les anàlisis del morter de calç, que poden trigar setze mesos.