L’Arxiu i Efadós publiquen un volum monumental, ‘Andorra desapareguda’, amb quasi quatre centenars d’imatges fins a mitjans segle XX.
Una advertència preliminar: si dediquen mitja horeta de les festes de Nadal a contemplar els prop de quatre centenars d’imatges que desfilen per aquest volum, corren el perill cert de quedar-se enganxats en aquella Andorra arcàdica, feta a escala humana i, com diu el títol, tristament desapareguda. Un país en blanc i negre que té més a veure amb el que havia sigut els segles anteriors que no amb el que s’ha convertit a partir de, posem-hi, mitjans anys 50. És clar que, com recorda Albert Villaró a la introducció d’Andorra desapareguda, fins als anys 30 al nostre país hi (sobre)vivien poc més de 4.000 ànimes, i avui en som més de 80.000. I en aquella Andorra fàcilment idealitzable no hi cabríem ni remotament tots els que avui la trobem feliçment a faltar.
Però aquesta ès una altra història. El que toca és emocionar-se amb el periple pel país dels nostres avis i rebesavis que proposa l’Arxiu Nacional en aquest volum coordinat pel conservador dels fons fotogràfics de l’Arxiu, Isidre Escorihuela, i que publica Efadós no queda clar si a la col·lecció Catalunya desapareguda –com diu equívocament al portal web de l’editorial, i seria pelet sorprenent, per no dir un despropòsit, en una iniciativa participada pel Govern– o a la col·lecció Principat d’Andorra, com diu a l’edició en paper amb molta més propietat.
Però aquest és només un mal menor, com que en una les dues úniques referències a Radio Andorra el peu de foto insisteixi a presentar Victoria Zorzano com la primera locutora de l’estació, quan fa anys que sabem que la primeríssima Madame Aquí va ser Maria Escorihuela. Però res. Pecats mínims perquè entre els quatre centenars de fotografies d’Andorra desapareguda n’hi ha un bon grapat –un terç?– fins ara inèdites o que molt rarament s’havien vist. Els fons Alsina, Peig i Pantebre forneixen el gros del tall, com és natural. Però n’hi ha també dels fons Brutails, Builles, Casal, Vehils, Olivella, Gausen, els dos Joaquims de Riba (Cassany i Camarlot), Casa Cremat, Reig Roqueta i Guillem de Plandolit. Posats a triar-ne tres, quedem-nos amb la fanfàrria de la banda de vent que desfila pel pont d’Engordany i la placeta de Santa Anna: som als anys 40 i Alsina hi era per immortalitzar el moment. El mateix Alsina va retratar Francesc Viladomat, enmig del torb, a la barrera duanera del Pas de la Casa (1950), i produeix cert efecte contemplar els clatells arrenglerats dels nens que assisteixen a l’escola espanyola de la Massana: som al 1938 i la fotografia prové del fons Areny-Plandolit.
No es perdin tampoc el recés dels armats de la capital a la processó de Setmana Santa del 1957, que aprofiten per prendre’s una mitjaneta al portal de casa Guillemó, ni la breu però suculenta secció esportiva, amb quinze segons de glòria per al ral·li de Catalunya (Alsina, 1958), els pioners del rugbi al camp del Consell (Alsina, anys 70), i naturalment el final dramàtic de la primera incursió aeronàutica per aquí dalt, que li va costar la vida al pilot francès (i veterà de guerra) Adonis Moulene, el 7 d’agost del 1956. L'aleshores conseller general Julià Reig i el veguer francès de l'època, que s'havien atrevit a pujar en aquell vol de cortesia, en van sortir il·lesos, coses de la vida.
No hi falten, en fi, els pioners del Pas –amb el vehicle eruga descarregant gènere al comerç Borra, ni els gendarmes de Baulard, la matança del porc, el moment de recolliment dels veïns de Sornàs, genoll a terra davant de Sant Roc, perquè som al 1930 i és festa major, o la dissecció a peu de carrer d’un cocodril per al museu d’història natural que Pau Xavier d’Areny-Plandolit va obrir a Ordino.
El volum trenca, en fi, el llarguíssim silenci editorial de l’Arxiu –fa quinze anys ben bons de les monografies consagrades a Alsina i Pantebre–, constitueix el complement ideal al catàleg de Julià Reig Roqueta que la Fundació Reig publicava quinze dies enrere i dona una ràpida i finalment trista del preu que hem pagat per arribar fins aquí. Per dir-ho amb les paraules de Villaró a la Introducció, “per la conversió en país turístic, en gran centre comercial i en important plaça financera, amb un creixement demogràfic sense precedents i una transformació urbanística descomunal”. Més que el que ens hem perdut, hauríem de dir el que ens hem deixat perdre.