Ho havia avançat al novembre, just després del traspàs de Xavi Fernández (la Seu, 1960-Andorra la Vella, 2024) i ha complert: l’editorial que comanda Fabiola Sofia Masegosa acaba de publicar Un any de la nostra vida, estrenada el 2013 al teatre Les Fontetes de la Massana i on el Sinquede va abocar tot el que portava a dintre: la passió absoluta pels escenaris, l’empenta necessària per conduir fins a bon port un projecte tan ambiciós com arriscat, i la vocació d’home-orquestra, capaç d’escriure, interpretar, produir i dirigir l’obra.

Un esforç titànic que es va saldar amb un èxit amb escassos precedents al nostre teatre –sis funcions, mig miler d’espectadors– i que ara ens arriba per fi en la versió impresa. És sens dubte la millor notícia d’aquesta frenètica campanya de Sant Jordi, i l’única pega que li podem posar és que el Sinquede no hi serà per veure publicada la seva criatura i murmurar alguna impertinència de les seves: “Tants homenatges deu ser que em volen enterrar!”

El volum inclou no només el text de Un any de la nostra vida, sinó un lluminós pròleg on Pere Tomàs evoca els inicis teatrals del Sinquede: el 1978 aviat farà mig segle, a la Seu i amb l’Esquella de la Torratxa, una aventura que es va allargar als anys 80 amb estrenes com Deixeu-me ser mariner, de Serra i Fontelles; 1900, peces curtes, sobre textos de Txèkhov, i Una cara nova,  de Dario Fo. L’etapa andosina arrenca el 1990, quan s’incorpora al repartiment de El bon doctor, de Neil Simon, que preparava el Taller del Teatre de Govern, i a partir d’aquí es va prodigar amb Somhiteatre i l’Aula (Sopar a quatre mans, El xal, El casament dels petits burgesos, El sac i la biga, Godot arriba i les Farses medievals), on molt possiblement el personatge del pagès d’Arfa que hi interpretava va posar la llavor del Sinquede, l’alter ego en què es va acabar mimetitzant els últims anys.

Un any de la nostra vida es completa amb un no menys lluminós i prolix estudi històrico-teatral de l’obra a càrrec de l’editora, ella mateixa especialista en el teatre andorrà del segle XX i probablement la ploma més indicada per analitzar la peça. L’endemà mateix del traspàs del Sinquede, Masegosa es comprometia a publicar la versió dramàtica de Un any de la nostra vida: “Hi portàvem treballant els últims mesos i li feia moltíssima il·lusió. Tanta, que mentre estava ingressat a Barcelona em va arribar a trucar per disculpar-se perquè no m’havia pogut enviar les dades que em faltaven per completar la seva biografia. Quina trista ironia!” El volum té detalls sensacionals com els codis QR que permeten escoltar la banda sonora de l’obra, una col·lecció de hits dels anys 40 –Perfidia, Raska Yu i anar fent– que s’emetien pel programa Cafè, copa i caliquenyo, suposat programa de Radio Andorra que té un protagonisme essencial en la trama.

L’any en qüestió és el 1943, el del jurament del bisbe Iglesis, el de la incursió nazi al Palanques i el de l’última execució a casa nostra. El text s’inspira molt lliurement en la cadena de passadors del Palanques i segueix la peripècia del Ramon, veterà de la Guerra Civil espanyola que sobreviu a  Andorra gràcies al contraban i que es reconverteix en passador. Els papers principals els interpretaven Joan Sans (mossèn Manel), Emma Lairent (Paquita), Meri Rabassa (Glòria), Maria Alaminos (mademoiselle Laila), Marcos Rodríguez (Ramon) i Noemí Pagès (Sió), a banda del mateix Sinquede, que es va reservar el paper de Ton, l’hostaler.

A La Trenca ja hi és.