Mitterrand va recordar aquell dia en un emotiu acte al Palau de l’Elysée que el futur pertanyia al poble andorrà, que el nostre país ja era un Estat de dret sobirà que es podia moure en l’àmbit de les relacions internacionals, en el qual Andorra ja tenia el seu lloc.  

Era la culminació d’un procés iniciat el 18 de juny de 1990, quan el síndic Josep Maria Beal va demanar formalment als coprínceps l’obertura d’unes negociacions a tres bandes, encaminades a l’assoliment d’una constitució.

El 26 de març de 1991 es van formar els grups de treball i el 26 de novembre, amb motiu del lliurament de la quèstia a París, Mitterrand va marcar les grans línies del futur institucional d’Andorra: “En aquesta tasca que ja heu iniciat plenament, estic al vostre costat perquè prevalgui la justícia social, sense la qual no pot haver-hi un veritable progrés econòmic, i que els andorrans electes exerceixin plenament la sobirania internacional d’Andorra, sense la qual no hi ha reconeixement internacional”. Aquest text es pot trobar al butlletí d’informació número 231/91 del ministeri d’Afers Estrangers de França.

La negociació de la Constitució va ser dura. El copríncep episcopal va amenaçar de renunciar al seu càrrec si no podia guardar certs poders: “Deixeu que els coprínceps vigilem per damunt de les fronteres. Que fem de sentinelles un a cada banda. Com voleu que faci de copríncep el bisbe, si no és així?”

És difícil de saber si era realment això el que justificava el desig de conservar poder (participar en les negociacions internacionals i dret de vet sobre les lleis) o si no era l’objectiu del bloqueig, si s’esqueia, de les lleis previsibles sobre divorci i avortament, que feia sortir aquesta retòrica.

Les reaccions a Andorra van ser diverses; uns pensaven que calia fer content el bisbe i altres, més nombrosos, s’escandalitzaven d’aquest ultimàtum que volia limitar la sobirania popular. Era un carrer sense sortida. 

Per trencar el bloqueig, el copríncep francès va publicar un altre ultimàtum, anunciant que no participaria més en les negociacions sense un acord entre el Consell General i els representants de la Mitra; els donava un mes per trobar un consens, sinó considerava que era un ajornament sine die. La proximitat de les eleccions generals a la primavera a França, amb perspectives negres per al president Mitterrand, donava pes a l’amenaça. Tres reunions bilaterals van tenir lloc en quinze dies, les darreres el mes de desembre. L’acord final donava una total satisfacció al copríncep episcopal.

Mitterrand va visitar Andorra en dues ocasions, el 1986 i el 1993. En la primera va afirmar que “l’obertura al món exterior és vital per a les valls i els seus habitants”.

Va assegurar que França donaria suport per assolir “una gran llibertat i una facilitat de circulació dels béns i mercaderies en el si de l’espai europeu”. Davant els dubtes i les inquietuds pels canvis, va afirmar que era un moment per a l’esperança i va acabar el seu parlament amb un “visca Andorra!”.

Va tornar a Andorra després de l’aprovació de la Carta Magna per celebrar que el Principat ja fos un “Estat de dret sobirà” reconegut internacionalment.


Artífex del canvi de visió de la política francesa respecte a Andorra 
François Mitterrand, en qualitat de copríncep, va continuar el procés de modernització del Principat iniciat pels seus predecessors Georges Pompidou i Valéry Giscard d’Estaing i pel bisbe Joan Martí Alanis. El procés, però, sempre havia topat amb l’obstacle dels serveis del ministeri francès d’Afers Exteriors, que mantenien amb fermesa la convicció que el president de la República francesa mai podria ser copríncep d’Andorra –és a dir cap d’Estat– si el país es convertia en un actor més de la comunitat internacional.

Durant molts anys, Andorra havia estat per a França com una mena de protectorat feudal, fins que va arribar el primer gran gir de la diplomàcia francesa amb l’arribada del veguer Henri Benoit de Coignac. Ja el 1982, amb Mitterrand de copríncep, va vaticinar que en no gaire més de 10 anys Andorra seria un estat independent.

Mitterrand va deixar les coses clares a Exteriors que qui manava era ell i amb l’ajut de col·laboradors com Gilles Ménage i Jean-Yves Caullet va posar fil a l’agulla canviant la política francesa respecte a Andorra. 
Va regnar a l’Elisi com un monarca republicà, generant un respecte gairebé diví que li va permetre guanyar de forma clara dues eleccions presidencials en un país profundament laic.

Nascut en una família burgesa, adepte de moviments juvenils de dretes, res feia presagiar que Mitterrand seria l’home que articularia el socialisme francès de finals del segle XX. 

Cultivat en el gust per les arts, va ser més un erudit que un economista, més un intel·lectual que un polític. Però des de molt aviat va tenir clara la importància d’Europa, a la construcció de la qual va dedicar gran part del seu compromís públic. La imatge de la seva mà entrellaçada amb la del canceller alemany Helmut Kohl va simbolitzar millor que res la voluntat de caminar junts de dos països les diferències dels quals han marcat la història recent d’Europa.