Si s’haguessin fet apostes just abans de mig concert, poca gent hauria apostat que al final es podria qualificar d’èxit amb majúscules, ni el més optimista de la sala ho hauria pronosticat. El tram inicial va transcórrer de forma tranquil·la, pausada, amb el públic expectant, aplaudint però no massa, se succeïen cançons del nou àlbum, Un minut estroboscòpica, amb algunes de més conegudes, de forma lineal i sense estridències. Hi havia més atenció que passió. Però, de cop i volta, tot va canviar. El cantant, Pau Debon, que fins aleshores s’havia mostrat de perfil baix, es va atrevir a baixar les escaldes de l’escenari –de fet, la primera vegada va aparèixer per la zona dels tècnics de so i imatge– i es va ficar enmig del públic. Xerrava, cantava, interactuava amb la gent, fins i tot feia gràcia, sobretot en el moment de referir-se al Prat del Roure, que va qualificar de “nau industrial”. Amb la gent escalfadeta gràcies a això, tot i que feia un fred que pelava a la sala, va demanar al públic que ballés un vals. Un vals? En condicions normals, i més a Andorra, s’hi haurien animat deu o dotze, a tot estirar, però l’acceptació va ser pràcticament unànime: un vals multitudinari.
A partir d’aquí, tot va fer pujada. El públic ja no va tornar a seure. Es van anar succeint els clàssics, amb el zenit d’Alegria, a partir de la qual la comunió es va tornar gairebé fins i tot familiar, ja que la gent es va atansar tant al cantant que pràcticament es tocaven. Només va faltar que pugessin a l’escenari, com ha passat en alguns concerts de la gira.
Menció especial al fet que la sala no es va omplir ni de lluny. Sembla difícil d’explicar que un grup que ha omplert recentment el Palau Sant Jordi o el Liceu i que ha hagut d’ampliar la gira a gairebé el doble de concerts, no sigui capaç de penjar el cartell de no hi ha entrades en una sala que s’ha omplert amb menys justificació en ocasions anteriors. Sens dubte va faltar promoció de l’organització. Targeta groga.
I targeta del mateix color, però fregant el taronja, a aquells pares que porten nens molt petits a un concert nocturn. No hi guanya ningú, ni el nen, ni els pares, ni la gent del voltant. Només va valer la pena per la cançó de bressol que els hi va dedicar Debon. De traca i mocador!
