Immersos en la voràgine frenètica de la campanya de Sant Jordi, amb l’allau de novetats que el 24 d’abril ingressaran de pet al cementiri dels llibres perduts, és enormement reconfortant assistir al procés contrari: com un títol gairebé oblidat emergeix dels llimbs editorials on havia anat a parar –per cap motiu en concret, més enllà que és el destí del 99% dels títols que es publiquen, i ai, lector, de tots nosaltres– i busca una segona oportunitat a la lleixa de les novetats. Justícia poètica, li poden dir.

Perquè això era L’any dels francs, una novel·la, la tercera d’Albert Villaró, que va tenir un recorregut digníssim, inclòs el premi Nèstor Luján de novel·la històrica, i que després d’una segona edició nunca más se supo. Potser no el va ajudar gaire que sortís immediatament després d’Obaga –de fet,  es van publicar el mateix any, el 2003– i que fos una novel·la gènere. En qualsevol cas, Labutxaca ha tingut la sensacional ocurrència de treure-la dels llimbs i publicar-la en rústica: dimecres arriba a les llibreries i molts tindrem l’oportunitat de descobrir la novel·la oblidada de Villaró, i també la més extemporània, precisament perquè estem davant d’una novel·la estrictament històrica: les aventures militars i també bibliòfiles del bastard Dacó Miró de Tost, enrolat a l’expedició catalana a Còrdova, perquè som l’any 1010 i el comte Ramon Borrell de Barcelona i el bisbe Ermengol –el dels ponts, sí, però també el falsificador de la Carta Pobla– volen ajudar el seu candidat a erigir-se en califa.

“Tenia por”, recorda Villaró, “que algú se m’avancés, perquè s’acostava el mil·lenari de l’expedició i es tractava d’una història maca d’explicar i que donava molt de joc, així que m’hi vaig posar de seguida que va sortir Obaga i la vaig escriure amb celeritat, gairebé frenesí, totalment impropi de mi. En algun moment vaig tenir la temptació de convertir-la en una trilogia, però la novel·la de gènere estricte no em convenç. No escric novel·la històrica (La primera pràctica) ni negra (La bíblia andorrana) ni fantàstica (La companyia nòrdica), escric novel·la, sense cognom. Una altra cosa és la percepció que després en tingui el lector i la crítica”.

Villaró ha revisat i retocat lleugerament la novel·la original, “i he de dir que m’hi reconec, no en renego en absolut i fins i tot diria que és ben digna, perquè l’he rellegit amb gust, i això ho he fet molt rarament amb les meves novel·les. Em va passar una cosa similar amb Les ànimes sordes i estic tan content com satisfet, perquè són dues novel·les molt matineres i encara em quedava molt de camí per recórrer”.

Això serà dimecres. Mentrestant, i fins a l’1 de maig, l’últim Villaró, Tercer origen, s’ha colat entre els finalistes de la modalitat de novel·la juvenil de la 18a edició del premi Ictineu, que convoca la Societat Catalana de Ciència-Ficció (SCCF). Un guardó amb la gràcia que, en la fase final, combina el vot del jurat amb el popular, i amb això volem dir que si consideren les peripècies postapocalíptiques de la petita Irene una de les lectures més refrescants del curs passat, votar-la és tan fàcil com accedir a la pàgina web de la SCCF, a https://www.sccff.cat/premi-ictineu/. Villaró hi competeix amb (que no contra) El laberint de Noctiluca, de Ferran d’Armengol, i La ciutat del cel, de Jordi de Manuel. I el veredicte es farà públic a la Convenció catalana de ciència-ficció i fantasia que tindrà lloc el 17 de maig a Vilanova i la Geltrú.

Potser llavors parlarem de la llàstima que Tercer origen es publiqués en una col·lecció de novel·la juvenil, cosa que a l’autor el satisfà enormement però que ha condicionat la recepció de la novel·la sens dubte més personal de l’autor, i que de juvenil només té l’edat de la protagonista.