Diu que havia de fer unes obres menors, res, quatre tonteries, al restaurant que regentava des de mitjans anys 60 a Santa Coloma. L’havia obert només tornar de França, on havia marxat vint anys enrere per guanyar-se la vida com altres andorrans de la seva generació: primer, a la verema, a Besiers; després, com a mainadera, cambrera i finalment cuinera, a Tolosa. El cas és que havia de fer unes obres al local i es va quedar de pedra: el Comú li exigia que aquell simple tràmit burocràtic el sol·licités el marit. No n’hi havia prou amb la seva firma: era dona i necessitava tant sí com no l’aval del cònjuge. Quima Calvó (1925-2022) no s’ho podia creure. Entre d’altres motius, perquè el seu home era francès. I des d’aleshores es va consagrar a canviar aquell ordre de coses. I si per poder demanar directament un vulgar permís d’obres sense la intercessió masculina calia obtenir el dret de vot, ho faria.

I així, per culpa d’una burocràcia cega –o millor dit, gràcies a ella– va començar el sufragisme andosí, la revolució silenciosa que va permetre que les dones d’aquest país poguessin exercir com a ciutadanes, és a dir, exercir el dret al sufragi. Primer, el passiu, el dret de vot, que van estrenar en les eleccions del 14 de desembre del 1971, l’actiu encara va trigar dos anys més. Va ser a les eleccions del 1973, quan Carme Travesset va ser elegida consellera comunal pel Quart d’Escaldes. La primera dona que accedia en un òrgan polític en els vuit segles d’història del nostre país. 

Després van venir la primera consellera general (Mercè Bonell, el 1984) i la primera síndica (Roser Suñé, 2018). Però la culpa de tot plegat la va tenir la tossuderia de la Quima, que va involucrar amigues i conegudes en una batalla silenciosa amb quarter general al restaurant de Santa Coloma: els dimarts, quan ca la Quima tancava per festa setmanal, un grup de dones es reunia clandestinament (o gairebé) a la rebotiga per canviar les regles del joc. Mai més de deu, que era el nombre màxim de persones que es podien reunir al mateix lloc i al mateix temps fora de període electoral. I aquesta és la història que explica Dones clau per a la història d’Andorra, compilat per Claudine Terrène, editat per la Fundació Reig i que es presenta el 7 de maig al Comú d’Encamp, coincidint amb la inauguració de l’exposició itinerant amb què nou artistes, Mercè Ciàurriz, Neus Mola, Naiara Galdós, Gemma Piera, Maite Luque, Núria Morcillo, Montse Altimiras, Joana Baygual i Mònica Armengol, reinterpreten un capítol tan essencial com desconegut de la nostra història recent. És la història de la Quima i de les altres pioneres, Elidà Amigó, Angelina Mas, Carme Sauquet, Concepció Naudí, Montserrat Tordera, Paquita Mandicó, Joana Cerdà, Carme Travesset i Pepita Aguilar, que van fer possible un gest tan elemental, tan bàsic, com posar la papereta a l’urna, fins aleshores vedat a la meitat de la població. No ho van tenir gens fàcil, per la inèrcia secular i per les reticències ambientals que van haver de vèncer, de vegades a les seves pròpies famílies, i no diguem ja al Consell General. Un altre exemple: fins i tot per reunir les firmes amb què calia acompanyar la súplica dirigida al Consell en què reclamaven el dret al sufragi passiu van haver de passar per l’adreçador i obtenir el reglamentari permís marital. Però se’n van sortir.

En van recollir 370, que van entregar el 15 de maig del 1968 a Casa de la Vall. En un any, els van prometre, el Consell resoldria. El decret sobre els drets polítics de les dones andorranes –així es deia la criatura– es va fer esperar fins al 14 d’abril del 1970, i les primeres eleccions amb participació femenina van tenir lloc, com ja s’ha dit, el 14 de desembre de l’any següent: quaranta anys després que a Espanya (1931), i vint-i-set després que a França (1944). I aquest sensacional, necessari capítol de la nostra història ja té per fi un llibre que en recull les bambolines i que traça la ressenya biogràfica de les protagonistes. Calia saber-ho i cal ara que ho sabem no oblidar-ho, perquè com adverteix Tarrène en un dels fragments més inspirats del volum, “és molt difícil conquerir drets, i és molt fàcil perdre’ls. Hem arribat fins aquí, vigilem ara de no tornar enrere”.