La història és ben coneguda. Des del primer terç del segle III aC la Mediterrània occidental havia quedat massa petita per les dues grans potències que s’havien consolidat a nord i a sud. La guerra entre Roma i Cartago era inevitable i desenvoluparia en tres grans episodis, tants com guerres púniques acabarien recollint els llibres d’història. La Primera Guerra Púnica s’allargà durant més de vint anys i acabà amb la integració de Sicília, Còrsega i Sardenya a l’entramat polític de la república romana, obligant als vençuts a abandonar la cursa per la Mediterrània central i concentrar-se en el control de la península Ibèrica, a l’extrem occident.

Guerra mundial al món antic

La segona guerra púnica va esclatar l’any 218 aC, a causa d’una fosca lluita de faccions a Sagunt, que provocà la ingerència dels romans malgrat trobar-se aquesta ciutat dins de l’àrea d’influència de Cartago, al sud de l’Ebre, una frontera que teòricament havia estat garantida per Roma uns anys abans. En aquesta ocasió, les forces cartagineses estaven dirigides per un militar prometedor anomenat Hanníbal, que creuà l’Ebre en direcció a Itàlia, amb un exèrcit enorme, de quaranta mil soldats de molt diversa procedència i trenta-set elefants equipats per al combat. L’ús dels elefants per a la guerra era molt antic en les civilitzacions asiàtiques, però a la riba del Mediterrani els elefants de guerra arribaren de la mà dels exèrcits d’Alexandre el Gran, que s’hi havia hagut d’enfrontar poc més d’un segle enrere a Pèrsia i a les portes de l’Índia. Tot i que Alexandre aconseguí trobar la  manera de derrotar-los, els considerà una arma temible que introduí al seu exèrcit i que impulsaria a altres civilitzacions veïnes a incorporar-lo també, tal com feren els cartaginesos amb els seus propis elefants autòctons del nord d’Àfrica.

Amb tot, la incorporació d’elefants a les forces d’Hanníbal per envair Itàlia fou una mesura més propagandística que efectiva, tenint en compte la complicada orografia que tenien al davant i que van fer del pas dels Pirineus i dels Alps tota una proesa de la logística militar. Una proesa i un enigma pel que fa al pas pel Pirineu, que té a veure amb el punt per on van travessar, en un itinerari que no va seguir la costa per por de la fustigació de la flota romana, sinó per l’interior de l’actual Catalunya. Des de fa temps, hi ha diverses candidatures per convertir-se en l’itinerari oficial d’Hanníbal i els seus elefants, entre les quals destaquen la vall del Segre –tot i les complicacions per creuar els congostos dels Espluvins i de Tresponts– i la Catalunya central. En allò en què tots els especialistes semblen coincidir és en el pas de l’exèrcit d’Hanníbal per la plana de Cerdanya, abans d’enfilar cap al Rosselló per continuar camí de Roma. L’aparició d’un nivell d’incendi al jaciment del Tossal de Baltarga que coincidiria aproximadament amb la cronologia de l’expedició d’Hanníbal parla d’un moment de violència que es vincula amb la gran expedició cartaginesa. Una expedició que causà greus destruccions i milers de morts a Itàlia, i que plantejà diverses batalles, entre les quals la de Cannas, resolta de manera brillant a favor de les armes cartagineses, en un episodi que encara és estudiat a les acadèmies militars de tot el món, malgrat que en aquelles alçades segurament a l’exèrcit invasor ja no li quedava cap elefant.

Un escut de nassos
Però tornem a la Cerdanya i al pas dels elefants d’Hanníbal, que en el seu moment no devia deixar indiferent a ningú. L’episodi, pertanyent a un passat remot, estigué a punt de tenir uns efectes inesperats en la història recent de la comarca. L’any 1997, el Consell Comarcal de Cerdanya va acordar iniciar un expedient d’oficialització de l’escut comarcal, tal com s’estava fent en altres comarques catalanes. Tradicionalment, la Cerdanya ja comptava amb un escut que combinava les quatre barres amb la Creu de Sant Jordi. De fet, no era altra cosa que una versió molt similar a l’escut de la ciutat de Barcelona, tot i que de llarga tradició, ja que havia estat incorporat com a escut de l’antic comtat de Cerdanya al segle XVI. En qualsevol cas, els comtes privatius de Cerdanya no havien tingut mai un escut propi, perquè s’havien extingit abans que els escuts heràldics s’imposessin com a marca de llinatge, i l’escut del segle XVI estava directament inspirat en el casal de Barcelona. I això no agradava a Armand de Fluvià, heraldista de guàrdia de la Generalitat i encarregat d’assessorar els ens locals que volien oficialitzar els seus símbols heràldics, perquè representava que l’escut que feien servir a Cerdanya ja havia estat agafat prèviament. Val a dir, i ara obro un parèntesi, que al meu entendre, els assessoraments d’Armand de Fluvià no sempre han estat del tot encertats; en el cas de Montferrer i Castellbò, sense anar més lluny, va ignorar l’escut del vescomtat, de més de set segles d’antiguitat i es va inventar un on figura una muntanya i una ferradura: mont-ferrer.

Tanquem parèntesi.

Total, que l’heraldista va desaconsellar als cerdans l’ús de l’escut tradicional i va fer una proposta imaginativa i innovadora, que hauria estat única a Catalunya si la cosa hagués tirat endavant. Va proposar incorporar la figura d’un paquiderm a l’escut oficial de Cerdanya, evocant el pas dels elefants d’Hanníbal, ni més ni menys. Sembla que l’aleshores president del Consell Comarcal de Cerdanya, home de reconegut sarcasme, va etzibar-li a Armand de Fluvià si allò de l’elefant no ho havia dissenyat amb segones, fent referència a la mida del seu nas. I fins aquí va arribar la proposta. Avui dia, la Cerdanya encara no té un escut oficial. Potser és millor així que no pas que et coneguin com la comarca de l’elefant, en fi...