A finals del segle XV, la serralada pirinenca integrava una sèrie de territoris d’adscripció ambigua que orbitaven en una frontera molt menys lineal que l’actual, al voltant de les dues grans monarquies consolidades a l’Europa de finals de l’edat mitjana: l’Espanya unificada pels Reis Catòlics i la França victoriosa de la Guerra dels Cent Anys. Els descendents dels comtes de Foix s’havien convertit en els principals senyors d’aquelles muntanyes, sobretot a partir de l’accés del comte Francesc Febus a la corona de Navarra l’any 1479. Però per molt regne que fos, la situació de Navarra entre els dos estats més poderosos que havien emergit a Europa a la sortida de l’edat mitjana esdevenia força precària en un moment en què creixien les tensions entre França i Espanya a l’escalf d’uns interessos polítics concurrents sobre el mosaic italià. D’aquesta manera, el conflicte entre totes dues potències acabà arrossegant el petit regne de Navarra al conflicte i l’any 1512, al·legant el fals pretext d’un tractat secret establert amb França que preveia una invasió franco-navarresa al regne de Castella, el rei Ferran hi va enviar un exèrcit que entrà a Pamplona el 24 de juliol. L’aleshores reina Caterina de Navarra va haver d’abandonar el seu regne i retirar-se als seus dominis del vescomtat de Bearn, a l’altre costat dels Pirineus, junt amb el seu marit, el noble francès Joan d’Albret, mentre el rei Ferran es proclamava rei de Navarra i confiscava la resta dels dominis que mantenia la casa de Foix dins de la Península, concretament el vescomtat de Castellbò i el cosenyoriu comtal sobre les valls d’Andorra.

A la conquesta de Castellbò
Un cop ocupat el regne de Navarra fou el torn del vescomtat, que fou ocupat sense cap resistència gràcies a la traïció de Guillem de Lordat, gendre de la reina Caterina, que s’emparà del castell de Ciutat i l’entregà als oficials del rei Ferran, el qual va jurar preservar els privilegis del vescomtat i va rebre el jurament de fidelitat dels seus habitants. Només va resistir el castell de Castellbò, protegit per mercenaris gascons que el tenien ocupat i des d’on amenaçaven i atacaven la Seu i el seu terme, en memòria dels vells temps en què bisbes i vescomtes havien estat enemics íntims. Però finalment, un home del rei es presentà a Castellbò per prendre possessió de la vila i el castell en nom del rei i va aconseguir la capitulació amb l’alcaid de la fortalesa. La guerra, però, encara no havia acabat. A la primavera següent un formidable exèrcit de quatre mil mercenaris gascons, amb els quals no puc deixar de sentir certa empatia per algun motiu que se m’escapa, dirigits pel senyor de Durban, fidel a la reina Caterina, van creuar els ports andorrans i pallaresos i van irrompre al sud dels Pirineus per les valls d’Andorra, que van travessar de cap a cap i, continuant Valira avall i deixant de banda la Seu per evitar la seva força militar, van arribar a la vall de Castellbò i van ocupar-ne el castell. Arran de la gran inquietud que regnava al territori per la presència d’aquests mercenaris, el duc de Cardona i el bisbe d’Urgell van organitzar un exèrcit per recuperar els territoris ocupats i desallotjar-ne els mercenaris, i van aconseguir prendre el castell de Castellbò, el qual va ser enderrocat per ordre del rei Ferran, per evitar que pogués tornar a ser ocupat per tropes fidels a la reina Caterina. A continuació, també foren enderrocats els altres castells que controlaven les fronteres del vescomtat, com ara el de Coll de Nargó, al sud, o els castells de Tor, d’Araós, d’Alins i d’Àreu, a l’extrem nord.

Documents a l’exili
Abans de la primera capitulació del castell de Castellbò, la reina Caterina encara va tenir el temps i la voluntat de conservar i protegir els arxius de Castellbò, on es trobaven tots els títols vinculats amb les possessions catalanes de la seva família. El 24 de setembre de 1512, abans de l’entrada de les forces del rei Ferran, va fer sortir de Castellbò tota la documentació recollida en cinc caixes de fusta en direcció al castell de Foix. Davant la malfiança dels cònsols de la vila, la reina els va prometre que restituiria tota aquesta documentació a la vila un cop s’acabés la guerra. Entre molts altres documents, se n’anaven a creuar el Pirineu el testament d’Ermessenda de Castellbò, el Pariatge d’Organyà o la cessió del castell de Montferrer al vescomte. Els documents del vescomtat de Castellbò foren dipositats al pis més alt de la torre rodona del castell de Foix, que havia estat erigida al segle XV i que s’atribuí la funció d’arxiu del comtat de Foix. Gairebé dos segles després, el 22 de setembre de 1692, els arxius de Castellbò van ser novament traslladats per ordre del rei Lluís XIV, un dels nombrosos descendents dels vescomtes de Castellbò que circulaven per França i més endavant també pel Palau de la Zarzuela, el qual va ordenar el seu dipòsit al Trésor des Chartes, actualment integrat a l’Arxiu Nacional de França, amb seu a París, a l’Hôtel de Soubisse, un palau setcentista ubicat al centre de la capital francesa, al tercer arrondissement.
Aquestes circumstàncies històriques fan que bona part de la documentació de l’antic vescomtat de Castellbò –que al segle XV, recordem, s’estenia des de Coll de Nargó fins a la Vallferrera i de Rialb fins a Estamariu– estigui tan allunyat de l’antiga vila vescomtal i que no s’hagi pogut estudiar en la seva integritat.
És molt cert que hi ha hagut l’edició d’alguns d’aquests documents de la mà de Charles Baudon de Mony, Henri François Delaborde o Cebrià Baraut, però encara n’hi ha alguns avui dia que no han estat mai publicats. Caldria emprendre alguna iniciativa per tal que els nostres arxius poguessin disposar, si més no, d’una còpia digitalitzada en condicions. Perquè a Castellbò encara esperen que hi torni la reina Caterina amb els documents que es va emportar.